Francis Urquhart, el FU de House of cards de la BBC, és una ment política afilada d'indesitjable rèplica en qualsevol sistema democràtic. Ni vint anys després l'oportunista cinisme de la versió de Frank Underwood de Kevin Spacey no està a l'altura. I, tot i que no hi ha cap personatge de referència, transitant capítol a capítol pel castell de cartes en què s'ha convertit el procés sobiranista es detecten actes i reaccions amb conseqüències igual de devastadores per recuperar la confiança en la classe política.

La societat d'interessos entre Convergència i Esquerra partia d'un objectiu clar i avança amb destinació desconeguda. La nota del Govern d'Artur Mas ha augmentat l'últim any segons la seva última enquesta, més de la meitat de catalans l'aproven -els votants de CiU i ERC-, però gairebé un terç dels enquestats no sap què és el millor que ha fet l'Executiu.

En les properes setmanes, els convergents exhibiran la seva versió més independentista, una versió electoral inèdita, malgrat els límits que el seu soci Josep Antoni Duran Lleida posa al programa del 27-S. Mentrestant, el partit d'Oriol Junqueras furgarà en el terreny de les polítiques socials i la regeneració. Aquí situem el pacte per un denominat fons social per digerir els pressupostos del 2015 i el sacrifici de Mas davant la comissió d'investigació del cas Pujol. Una jugada executada amb poques hores de diferència i conseqüències a mitjà termini.

Després de rebutjar fins i tot en quatre ocasions la compareixença d'Artur Mas, els republicans opten ara per donar prioritat a l'eslògan electoral. L'expresident Pujol va passar pel jutjat generant més preguntes que respostes sobre la fortuna familiar, i a la sala de màquines del Palau de la Generalitat lamenten que els seus socis per necessitat es passegin ara sobre l'elefant de Lakoff i contribueixin a alimentar un imaginari on la corrupció silencia futures estructures d'Estat. Antipatriòtic? Una punyalada al president? La capacitat del conseller de Territori, Santi Vila, per enervar les files republicanes (i les pròpies) està provada, però l'objectiu polític pel qual es força la compareixença de Mas no pot convertir en incompatible la transparència amb el procés sobiranista. El patriotisme passa més que mai per la regeneració política.

El president és el principal estendard del moviment independentista, però Catalunya no és immune al tic-tac que ressona des de la Puerta del Sol, i la marxa pel canvi de Podem també es pot plantar davant del Parlament. Sense llista unitària que valgui, ni plantejament d'excepcionalitat, el caràcter plebiscitari de les eleccions només el posaran els resultats a les urnes. I fins a identificar vencedors i vençuts, el full de ruta continuarà sent una incògnita.