Una setmana de molts nervis

COMENTARIS3

Aquest dimarts comença el debat d’investidura. Per una part, el secretari general del PSOE i candidat a la investidura, Pedro Sánchez, arriba reforçat perquè dissabte el seu pacte amb els Ciutadans que presideix Albert Rivera va rebre el suport del 79% dels militants que van votar i la participació del 51% va ser elevada, superior, com ha posat en relleu Astrid Barrio, a la que va aconseguir el  Partit Socialdemòcrata d’Alemanya (SPD) en la consulta sobre la gran coalició amb la Unió Demòcrata Cristiana (CDU) de Angela Merkel.
    És un bon resultat perquè a l’ADN socialista no li tira el pacte amb el centredreta. En aquest sentit, és significatiu que a Catalunya --on Ciutadans va fer campanya contra l’Estatut-- el sí va guanyar, però amb una participació inferior.
    El resultat fortifica Sánchez davant de Podem. Pablo Iglesias, el seu secretari general, ho tindrà difícil per insistir a dir que la cúpula socialista traeix l’esquerra al pactar amb Rivera perquè els militants socialistes han avalat l’acord. I és la cúpula de Podem –la que en la soledat del poder– prefereix votar no juntament amb el PP a abstenir-se en la investidura del líder socialista. ¿És la nova política?
    Però a Ferraz hi ha molts nervis. El cert és que Sánchez no sortirà elegit sense l’abstenció de Podem i Iglesias es va afanyar aquest dilluns a tornar a desqualificar-lo. S’estima més somiar ser vicepresident en un Govern de Sánchez en què el líder socialista confessa –somrient– que en les condicions plantejades ell també optaria per la vicepresidència.
C’s, intel·ligent
I Ciutadans, que juga intel·ligentment, defuig l’acostament a Podem. Recolza Sánchez perquè creu que la corrupció inhabilita Mariano Rajoy, però la seva aposta, que no oculta, és que al final sigui el PP el que s’acabi abstenint per por d’unes noves eleccions.
    El nerviosisme és més fort a les files populars. Dimecres caldrà escoltar amb atenció Rajoy, però les últimes reaccions desfiguren la realitat d’una manera tan barroera que indiquen gran desconcert. No és racional que María Dolores de Cospedal digui tan tranquil·la una cosa tan hilarant com que el pacte PSOE-Ciutadans encobreix un referèndum per a Catalunya. Ni que Andrea Levy afirmi, com si fos una locutora de la COPE, que els votants de Ciutadans deuen estar desolats perquè ignoraven no només que votaven un president socialista, sinó també la vicepresidència d’Iglesias.
    ¿Prepara el PP unes noves eleccions, en les quals necessita recuperar vots moderats, presentant Rivera com un Kerensky traïdor que s’ha barrejat en una operació roja i separatista? ¡Viure per veure-ho!
    Sánchez ha mostrat les seves cartes: Govern de centreesquerra amb aval parcial de l’esquerra més radical i del nacionalisme no separatista (Partit Nacionalista Basc  i Compromís). És el màxim que Espanya pot permetre’s aquest dimarts perquè un xoc frontal de l’esquerra, amb una majoria precària, contra tota la dreta seria molt inconvenient. Més en un entorn en el qual l’agència Moody’s afirma que el pacte Sánchez-Rivera genera desconfiança i quan Espanya haurà de demanar aquest any 400.000 milions als mercats per finançar el seu dèficit i refinançar part del seu deute.
    El drama és que Podem potser no sap (o no vol saber) que la seva actitud és comprensible com a protesta, però incomestible per governar un país de la zona euro amb un Estat que té una despesa pública (en gran part social) superior al que recapta. Però la culpa no és només de Podem i del vici d’Iglesias de demonitzar la dreta liberal, sinó també que ni José Luis Rodríguez Zapatero ni Rajoy (ni el mateix Sánchez) han sabut comunicar que un país sense moneda pròpia té una sobirania econòmica limitada. I que si encara tinguéssim la pesseta (a la qual ningú proposa tornar) estaríem aïllats i pitjor. Ni Alexis Tsipras, que va guanyar les eleccions i amb molts més vots que Podem, s’ha atrevit a sortir de l’euro
.