Una ocasió perduda

A començaments de l’estiu del 2012 em van preguntar en una tertúlia de TV3 quan es produiria l’anunciat xoc de trens entre el Govern central i el de la Generalitat. Vaig respondre més o menys el següent: “No sóc profeta... Tanmateix, vull recordar que CiU ha votat a favor de la reforma laboral del PP al Congrés. Mentre especulem sobre el xoc de trens, com a català i assalariat, constato que m’han atropellat els dos maquinistes, Rajoy i Mas”. Porto a col·lació aquella anècdota la vigília del discurs d’investidura de Pedro Sánchez, amb l’ Acord per a un govern reformista i de progrés com a rerefons.

El pacte subscrit pel candidat socialista i el líder de C’s, Albert Rivera, pot ser criticat pel seu contingut, pel que diu i pel que deixa de dir, però no pot ser desqualificat amb l’argumentació genèrica que no parla de Catalunya. Les mesures sectorials que s’hi exposen, de la transició energètica al pla de xoc per l’ ocupació, de la reforma de la justícia a la lluita contra la corrupció, afecten per acció o omissió tots els ciutadans, també els ciutadans de Catalunya.

Des d’aquesta lògica, es podria delimitar l’anomenada qüestió catalana en l’ encaix institucional de Catalunya amb Espanya. També aquí el document pot ser criticat per la poca concreció de la reforma federal. El terme federal apareix quatre vegades a les 66 pàgines, però només en dues de manera substancial: “Revisió del títol VIII i dels preceptes connexos. Desenvolupar el concepte d’ Estat federal” i “Recuperar el Ministeri de Cultura per (...) desenvolupar una política que respongui a una concepció federal i que promogui la pluralitat cultural i lingüística d’ Espanya”. Això no obstant, la visió federal de molts catalans es projecta en un Estat no només pluricultural i plurilingüe, sinó també plurinacional.

Per tant, des d’una òptica federalista, és de rigor constatar aquest dèficit, però no desqualificar el document pel seu compromís d’“oposar-se a tot intent de convocar un referèndum amb l’objectiu d’impulsar l’autodeterminació de qualsevol territori d’ Espanya”. Si els teòrics del procés català van inventar el succedani de dret a decidir és perquè sabien que l’autodeterminació no s’adiu amb la realitat catalana. L’error del sobiranisme és haver girat full i no debatre l’abast de la reforma constitucional que ara es proposa.

El professor Allen Buchanan enumera quatre causes de secessió no consensuada: annexió injusta, violació a gran escala de drets humans, redistribució discriminatòria continuada i vulneració del règim autonòmic o negativa continuada de l’ Estat a negociar una autonomia adequada. És en aquest quart punt, segons Buchanan, al qual es podria acollir Catalunya: “Si Espanya no està disposada a comprometre’s ­realment en una negociació de les competències d’autogovern de Catalunya dins de l’ Estat, això incrementarà els arguments a favor d’un dret a la secessió no consensuada”. Per tant, defensar la independència exprés i negar-se a debatre l’oferta federal de Sánchez, per insuficient que sigui, no ­reforça l’argumentari sobiranista.