Quan ja són prou complicades, Catalunya té una tendència secular a complicar-se molt les coses

La Vanguardia en català | 01/04/2015 - 00:00h


Pilar Rahola


No sabria dir si es tracta d'una virtut nacional o d'un defecte ancestral, o tal vegada és una feblesa col·lectiva disfressada d'ètica purista. Sigui el que sigui, o tot alhora, el cert és que Catalunya té una tendència secular a complicar-se encara més les coses quan ja estan molt complicades, basculant entre moments de greu apatia i d'altres d'exaltacions revolucionàries. I per exaltacions em refereixo a aquells moments d'eufòria que vivim periòdicament, cada vegada que la història ens dóna un respir. En aquests rars moments, quan creiem que tenim l'èpica a l'abast de la mà, ens dóna per resoldre tots els problemes alhora, i fer-ho, a més, amb un rigorisme i un virtuosisme que, si no ens porten al fracàs, ens porten directament a la santedat.

El repàs de la història és contundent: des del 1714 fins al moment actual, sempre hem volgut guanyar les guerres externes i les batalles internes, tot en bloc, no fos cas que no tinguéssim prou embolic amb l'embolic primer. L'exemple més recent en la memòria és el doblet del 34 i el 36. El 34 vàrem decidir declarar la república catalana, mentre uns preparaven l'anarquisme, d'altres somiaven amb el comunisme i la resta volien tot el contrari; el 36 vam ser més agosarats, i vàrem decidir que es podia guanyar la guerra a Franco i alhora fer alguna revolució de butxaca, matant pel camí uns quants dels nostres. I en ambdós casos, tots barallats a la rereguarda, mentre al front estaven adequadament units. El pitjor és que a molts els preocupaven més les baralles a l'interior que l'amenaça feixista que es discernia a les portes de la República. El tràgic resultat és per tots conegut.

Per sort som al segle XXI, no tenim guerres a l'horitzó i les revolucions no tenen l'halo sagnant d'altres temps. Però tornem a estar en un altre moment culminant de la nostra història com a nació, tenim un seriós conflicte obert amb l'Estat, som els que som i no anem sobrats de recursos. En aquesta situació hauríem de recuperar la memòria i no cometre errors històrics. Per exemple, i com és obvi, allò de la baralla interna, que ens ha tingut entretinguts un bon temps. Però també hauríem de rebaixar una mica el rigorisme que ens ataca en aquestes situacions.

Per posar un exemple: és realment necessari que persones de la vàlua d'una Carme Forcadell o un David Fernández hagin de deixar els seus càrrecs perquè ho exigeixen les normes? Segurament són normes adequades, però haurien de ser revisables en situacions excepcionals com les que vivim. I no perquè derivem en una cultura messiànica, sinó perquè els referents ciutadans no neixen en dos dies i les estratègies han d'adequar-se a l'excepcionalitat de la situació. No crec que uns mesos més en els seus càrrecs signifiquessin cap vulneració ètica, i en canvi donaria estabilitat. L'ètica ens reforça. El purisme, en canvi, pot ser una font inesgotable de feblesa.