Qui té por d ' Ada Colau?

La Vanguardia en català | 01/06/2015 - 00:00h


Antoni Puigverd


Ja s'ha escrit molt sobre el clima d'inquietud o irritació de les elits barcelonines per la victòria d'Ada Colau i la seva plataforma esquerrana. La meva reflexió se centrarà en la por. Por? Sí. En els cercles polítics i empresarials de Sitges, en els cenacles influents de Barcelona, més que menyspreu cap a la senyora Colau, que n'hi ha hagut, i més que condemnes preventives a la seva gestió, que també n'hi ha hagut, és temor el que s'hi capta.

¿Por a una força menor (11 regidors) i a un poder nonat? Aparentment. Tanmateix, com que el poder d'Ada Colau és hipotètic i serà precari, és evident que la por ha de respondre a un factor més profund i seriós: la debilitat pròpia. És la por de les elits barcelonines a les seves incapacitats i limitacions el que flota en l'ambient. Por d'haver de trencar les còmodes rutines i d'haver de buscar noves maneres de relacionar-se amb un poder municipal que des dels temps de Narcís Serra ha estat per a les elits molt permeable i accessible. Por d'haver d'activar la societat civil, sempre tan aplaudida, però alhora tan apàtica, fins i tot inapetent (¿d'aquella magna reunió del 2007 a Iese, defensant el hub aeroportuari, que se'n va fer?). Por d'elaborar, proposar i defensar un projecte col·lectiu.

El model Barcelona està en perill, es diu. Però aquesta afirmació revela un judici molt benèvol dels últims 15 anys (la Barcelona del 2004 ja va ser un gran fiasco); i una enorme desconfiança en la solidesa actual. El fet és que Barcelona és, certament, una ciutat exitosa, però encara porta la inèrcia de la formidable empenta olímpica. Hi ha por de reconèixer que Barcelona avança com un enorme pollastre sense cap. Barcelona no sap si vol ser la meca del turisme, la seu marxosa dels congressistes del món, la fletxa de l'arc mediterrani, la capital del sud d'Europa, el caucus de la biotecnologia i la medicina o un gran nòdul de la xarxa mun­dial. Quan no hi ha prioritats s'imposa la confusió.

Més aspre, però no menys poruc, ha estat el soroll periodístic i polític amb què s'ha rebut Ada Colau. La troca en la qual voldrien embolicar el trist Trias, tan digne, pretenia emparentar ERC amb el PP; la qual cosa posa en evidència que el valor jeràrquic no és la llibertat de la nació sinó la visió neoliberal del món. L'anàlisi del president Mas en l'entrevista que va concedir al nostre director és estrictament política: baixen els socialistes i, per tant, pugen els esquerrans. Ni una sola explicació social de la victòria de Colau, només retrets i temors. Aquesta incapacitat per explicar el que ja ha passat és paral·lela a la del president Rajoy. Cap explicació de l'ascens de les plataformes urbanes d'esquerra. Tant a l'entorn del PP com al de CiU (en el qual, certament, hi ha divisió d'opinions) abunden les superficialitats agressives. Afirmacions estridents per a consum dels predisposats al sarcasme ressentit com les d'Ana Palacio en què comparava les il·lusions de Podem amb les del sanguinari l'Estat Islàmic.

Singularment expressiu és el sarcasme autocomplaent d'aquesta exministra, atès que, gràcies a la política, ella ha ­desenvolupat una bella carrera interna­cional, encara que la seva formació sigui inferior a la de molts dels que han votat Carmena o Colau: col·leccionen carreres, màsters i idiomes i només poden accedir a contractes humiliants i precaris. Els fills de les classes mitjanes i professionals també han estat abandonats. Reculen les classes mitjanes, sobretot els profes­sionals (professors, metges, arquitectes, advocats). Això explica el vot a Colau en barris burgesos.

Hi ha hagut molt de soroll, aquests dies, però cap alta personalitat social o política no s'ha plantejat la pregunta obligada: ¿per què ha guanyat Colau? Rafael Nadal va contestar amb una pregunta: "I què s'esperaven?". Francesc Serés ho va resumir: "Si la política no va als barris, els barris van a la política".

Ahir Jordi Amat evocava "La ciutat del perdó", l'article de Joan Maragall després de la Setmana Tràgica. Tot i que avui l'escenari barceloní no té res a veure amb el que va congriar la crema de convents (1909), els dos problemes de fons són els mateixos. Hi ha un greu problema so­cial: mentre les elits amb prou feines han notat la crisi, una majoria social s'ha empobrit i no té futur. D'altra banda, persisteix la indiferència de les elits. Aquesta indiferència és el que, inútilment, va voler corregir l'empàtic i compassiu Joan Maragall. Aquesta mateixa indiferència va cristal·litzar deu fer 20 anys en un ­neoliberalisme d'estil agressiu entre les joves generacions de CiU i del PP (amb la connivència del patriciat cultural del PSC). Una agressivitat que quedava ofuscada per l'estrident combat de sobiranies, però que, forçada per la realitat social, ara reapareix (els dirigents de CiU i PP fan servir el mateix llenguatge).

Tot i l'abundant sopa de lletres, no existeix ni a Espanya ni a Catalunya un corrent socialcristià que, al costat de l'àtona socialdemocràcia, hagi intentat intervenir entre les elits i les classes ­empobrides per tal de repartir equitati­vament els costos de la crisi. En canvi, cristal·litza a la Itàlia de Renzi un gran ­espai que, no sense contradiccions, incorpora la compassiva DC, els neomarxistes i el social-liberalisme. Ningú no ha recordat aquests dies que la capital econòmica d'Itàlia té des de fa anys un sindaco de Refundació Comunista que es diu Giuliano Pisapia. Milà continua sent un dels motors d'Europa.