En la cultura popular funciona la dita “una imatge val més que mil paraules”, però no és un axioma. Al contrari. A mi, per exemple, em sembla que en la gran majoria dels casos passa a l'inrevés i “mil paraules valen més que una imatge”. Amb perdó dels ninotaires i altres artistes plàstics de tota la vida, que serien l'excepció, i amb perdó també de la senyalística i altres disciplines funcionals de l'edat contemporània, que també serien l'excepció, amb perdó de tots aquests i molts d'altres, el fet cert és que el coneixement avança gràcies al llenguatge alfabètic. També és cert que el llenguatge escrit (nascut fa poc més de cinc mil anys) va començar ideogràfic, i després sil·làbic, fins a tornar-se alfabètic i és, a partir d'aquest estadi, quan s'han donat els avenços més importants i determinants de la humanitat (dels sapiens sapiens). I també és cert que les noves tecnologies intenten tornar al llenguatge ideogràfic i simbòlic (el de les emoticones), però convé diferenciar entre la comunicació que té a veure amb l'oci i la que té a veure amb el coneixement.
Els fets ocorreguts pels volts de dos quarts de deu del vespre dissabte passat al Camp Nou, en canvi, em semblen un
exemple clar de la validesa de la funció expressiva dels símbols. La pràctica totalitat del públic en un estadi amb 95.000 persones va funcionar com a símbol sonor (també en podríem dir metàfora sonora). Va ser un exemple clar de la funció expressiva, en què els autors posaven de manifest la seva ideologia en relació al contingut de la narració (l'himne que sonava per la megafonia, un altre element sonor o metàfora sonora).
No acaba aquí l'exemple. Les ires dels superbs, d'aquells que pateixen un desig immoderat de la pròpia exaltació, fracassats en l'intent d'abatre la multitud, ara volen abatre el somriure de Mas, un contingut visual també simbòlic. Vaja: “Un somriure val tant o més que 95.000 xiulades.”
