Ja roden els daus

La Vanguardia en català | 01/10/2014 - 00:00h


Lluís Foix


L'octubre del 1962, la Unió Soviètica va col·locar míssils nuclears a Cuba que podien aribar a la Costa Est dels Estats Units. El Pentàgon va pressionar John Kennedy perquè hi reaccionés militarment, malgrat que hi havia el risc d'una guerra total amb la Unió Soviètica de Khrusxov. És coneguda la seva reacció basada en el fiasco de la invasió de badia de Cochinos l'any anterior.

Però com recorda Margaret MacMillan al seu llibre 1914, de la pau a la guerra, Kennedy acabava de llegir Los cañones de agosto, l'extraordinari relat de Barbara Tuchman de com Europa va cometre els errors colossals que van conduir a la Gran Guerra. Kennedy i el seu germà Bob van decidir obrir negociacions amb Moscou, i el món es va allunyar de l'abisme i va recuperar la tensa tranquil·litat de la guerra freda.

Barbara Tuchman té, a més a més, una tesi que parla de com els governs, en qualsevol lloc o període de la història, saben perfectament el que no han de fer i, tot i així, ho perpetren i perjudiquen greument els propis interessos. Per provar aquestes afirmacions es remunta a Troia i acaba al Vietnam, passant per l'imperi de Felip II i els totalitarismes del segle passat. La saviesa política, que es podria definir com l'exercici del seny actuant des de l'experiència i amb l'ajuda del sentit comú i la informació solvent, desapareix quan només es persegueix una idea a què totes les altres s'han de sotmetre.

Aquesta marxa de la bogeria la vivim d'ençà que els governs d'Espanya i Catalunya han desplegat els seus actius polítics, legals i emocionals en una confrontació que saltarà als carrers catalans i es contestarà des de l'Estat amb l'imperi de la llei i amb discursos constitucionalistes que ignoren la magnitud del desacord, de la desafecció i de l'acumulació de pors col·lectives en els actors polítics de les dues parts en litigi.

Encara hi ha temps de redreçar el rumb, deia dilluns el president Rajoy, després d'haver pertorbat el cap de setmana al Consell d'Estat i el Tribunal Constitucional, que van haver d'estudiar a corre-cuita la llei de Consultes i el decret de convocatòria del president Mas. Les decisions es van produir en qüestió d'hores en uns òrgans que acostumen a prendre's setmanes i mesos per emetre les sentències. Parlar a través de la llei és propi dels jutges. Però un polític també ha de fer anar la paraula, l'aproximació, el pacte i l'acord, que arriba sempre després de negociacions en què tots cedeixen alguna cosa.

És incomprensible que el president de la Generalitat hagi actuat amb l'astúcia del que pretén enganyar l'adversari. Rajoy no ha allargat cap mà. Però Mas ha actuat en espera que l'Estat donés per bona una iniciativa que amaga una trampa que consisteix a proposar una consulta per demanar l'opinió dels catalans, quan realment és un referèndum d'independència com interpreten tots els mitjans de comunicació internacionals.

L'astúcia de no dir les coses pel seu nom ens ha portat a aquest punt de confrontació que té un difícil retorn si els dos protagonistes -Rajoy i Mas- no són conscients que el mal que es causarà a Catalunya i a Espanya trigarà temps a reparar-se.

Està en marxa una mena de guerra preventiva que en el cas de Rajoy s'expressa en la sacralitat de la Constitució i en la visió de Mas es concreta en la voluntat d'un poble que sortirà al carrer per ratificar el seu Govern. Compte amb la política que es fa al carrer, perquè és un substitut que es pot convertir en populisme i neutralitzar els qui van encoratjar les aglomeracions perfectament organitzades. I compte també amb les guerres preventives, que Bismarck qualificava de suïcidi per por de la mort.

Els daus han començat a rodar i els escenaris immediats són impredictibles. No hi ha unitat política a Catalunya i sí que es dóna entre populars i socialistes a Madrid. No s'ha d'oblidar que quatre dels nou membres del Consell de Garanties Estatutàries van votar en contra de la llei de Consultes. Mas i Junqueras l'han donat per vàlida sense tenir en compte que emprendre un trajecte cap a la independència sense un consens intern més sòlid té riscos. Com també és insegur políticament que es pugui organitzar un referèndum en poc més de 40 dies.

Cal proveir de la intendència pròpia d'un esdeveniment d'aquestes característiques i, alhora, garantir un debat obert i ampli sobre les conseqüències d'una ruptura amb Espanya. Passarà el que hagi de passar, i el 9 de novembre no s'acabarà el món. Potser és massa tard, però abans d'entrar en un xoc polític d'aquesta magnitud i abans de trencar les vaixelles artesanals de les cases respectives, convindria esgotar totes les possibilitats per parlar i buscar punts de trobada que evitin la catàstrofe. Mas està acorralat, però Rajoy no pot destruir-lo políticament sense abans intentar la penúltima ocasió per bastir un pont i sortir a trobar-lo.

El problema, seguint Tuchman, és que tots dos saben que no transiten pel camí adequat i, malgrat això, tiren endavant pensant que sortiran victoriosos dels envits. S'equivoquen tots dos.