I ara què?

Novament és l'hora de la política en majúscules, la que aconsegueix fer possible el que és necessari

La Vanguardia en català | 01/10/2014 - 00:00h


PILAR RAHOLA |


Quin és el pla B?, anava insistint Ana Pastor al president Mas en el seu El objetivo, i aquesta va ser l'única pregunta que no va respondre. Prèviament ho havia intentat Mònica Terribas a TV3, i en l'entrevista amb Josep Cuní a 8 al dia també va ser un tema fallit que va acabar amb metàfores de fuet Tarradellas. Tanta recurrència periodística no era el fruit d'un caprici dels informadors, sinó la pregunta central de l'intens procés català, les incògnites del qual lògicament augmenten a mesura que avança. Per què tant secretisme?, es pregunten molts, convençuts que el president té un pla secret. O això, o no el té i es fa l'interessant.

Tot és cert i, alhora, tot és incert. És veritat que hi ha l'anomenat pla B, explicat al detall al primer informe del CATN, on es plantegen les diverses opcions per mantenir la voluntat de votar dins de la legalitat espanyola. El pla B, doncs, no és cap mena de conspiració clandestina, sinó la tercera opció possible, que, com és sabut, ens remet a unes eleccions amb caràcter plebiscitari. Tanmateix, el president no menteix quan assegura que no té un pla B, encara que pugui considerar aquesta opció, perquè una de les grandeses del que passa a Catalunya és la seva naturalesa dialèctica i alhora unitària. És a dir, dialèctica perquè va trobant dreceres en cada obstacle del camí; i unitària perquè, malgrat l'enorme diferència ideològica dels components de l'acord, tot s'ha fet a la una. Ergo, si el recorregut de la llei de Consultes queda definitivament encallat, no serà només prioritari imaginar una estratègia alternativa, sinó fer-ho des de la unitat política. I, amb bon criteri, els acords no han arribat tan lluny perquè els esforços s'han centrat a votar el 9-N. Per descomptat que hi ha alternatives, des de mantenir la pugna fins al final fins a començar a treballar amb la drecera, però novament és l'hora de la política en majúscules, la que aconsegueix fer possible el que és necessari. I ho fa amb àmplies majories. El pla B, doncs, està escrit i, alhora, s'està tornant a escriure. 

Mentre Catalunya acaba de definir la seva estratègia, amb la rotunda convicció col·lectiva que votarem, Espanya treu el frontó, fa cara de tres déus i, sense cap altra estratègia que la del poder autàrquic -l'abús de la llei, cosa que deixa escarransit l'Estat de dret-, demostra la seva incapacitat per gestionar la complexitat. Aquesta ferocitat del no a tot es combina amb un menyspreu profund pels problemes catalans. Avui mateix: 9,5% d'inversions de l'Estat a Catalunya, el percentatge més baix dels últims 17 anys, i això malgrat ser el 20% el PIB. Com si els importés un rave el que ens passa, convençuts que ens tenen dominats. 

Tanmateix, el seu no de força ni resol, ni allunya, ni apaivaga ni frena res del que passa a Catalunya, perquè no hi ha manera de frenar democràticament el que s'ha desfermat aquí.