01/11/2016 00:17 Jordi Évole hauria d’obrir una franquícia de bars –Follonero’s– d’estètica de casino popular dissenyats per fomentar el diàleg entre persones que tendeixen al monòleg. Diumenge va introduir matisos escenogràfics interessants entre el bar-bodega per a militants socialistes deprimits i la cafeteria per a dirigent socialista en cerca i captura. L’esforç d’Évole per alentir la decadència de la cultura política d’esquerres espanyola és tan encomiable com inútil. La prova: que per reunir quatre militants hagués de recórrer a la Gestora Provisional confirma que el socialisme té un problema de liquidació d’existències. Évole sembla no tenir en compte la fatídica cadència d’una seqüència diabòlica que sempre es repeteix: a l’esquerra primer ens barallem i ens mengem els uns als altres, després ens escindim per debilitar-nos i facilitar el triomf de la dreta i, un cop escindits i trinxats, li demanem al votant que passi pàgina i no faci retrets. A rebuf d’aquesta inèrcia estúpida, Pedro Sánchez es va sentir tan còmode amb Évole com a interlocutor que, en un to idoni per trencar amb la teva primera nòvia, va dir just el contrari del que deia fins ara. De manera que ja no sabem si Sánchez era sincer o coherent en la seva vida de robot orgànic o si ho és ara, en l’inframón espectral imperfectament humà que pensa recórrer en cotxe. El ritme pausat de la conversa i els primers plans afavorien la fotogènia de l’excandidat i, arribats a aquest punt, no ens ha de doldre declarar que, després del meu pare, Sánchez és el polític d’esquerres més guapo de la història moderna espanyola. Aquest privilegi genètic no és banal. La prova és que, en el moment en què Sánchez es va emocionar i se li va trencar oportunament la veu mentre s’acomiadava com a secretari general executat, l’instint de protecció i les ganes d’abraçar-lo (més com a nino inflable que com a peluix, que quedi clar) va recórrer la Península a la mateixa velocitat que ho feia aquell fantasma marxista d’ El Manifest Comunista. I, per experiència, estic en condicions de confirmar que no és el mateix que et consolin per ser guapo i ben plantat que per ser lleig i tenir una complexió vagament mòrbida. I Rufián? Per dir-ho a la manera de La Trinca: “nar-hi-nant, nar-hi-nant, nar-hi-nant”. Amb Gabriel Rufián es produeix un fenomen que també és típic de l’esquerra. Com que majoritàriament els que el critiquen són de dretes, sembla que des de l’esquerra faci vergonya opinar que el seu estil d’oratòria i de gestió de la imatge pública està més a prop de Kiko Hernández o d’Eduardo Inda que d’un dirigent intel·ligent i responsable d’un partit progressista. Això sí: té un potencial telegènic innegable. |
|
|
