Dins del tumult La Vanguardia en català | 01/11/2015 - 00:00h  Jordi Amat No vaig ser l'únic amb la sensació que ens trobàvem en un barco que s'enfonsava. Naturalment, ningú no ho va voler reconèixer". Ho vaig llegir a les memòries que H.M. Enzensberger va escriure sobre un momentum electritzant: "L'apogeu de la revolta" que es va viure a diferents punts del món entre els últims seixanta i la primera meitat dels setanta del segle passat. Cap al final de Tumulto Enzensberger recorda víctimes d'uns esclats (el més proper a nosaltres, el 68 parisenc) que van donar rèdits convivencials -la dissolució del monòlit de l'autoritarisme, la conquesta de més quotes de llibertat- però que va tenir també uns costos que encara paguem avui. La contraofensiva neoliberal que es va posar en marxa a mitjans dels setanta -ho expliquen el Judt de Postwar i el Fontana de Por el bien del imperio- va poder avançar amb menys entrebancs perquè la ventada revolucionària (amb ramificacions violentes) va deixar fortament desgastat el model de societat -l'Estat del benestar- que s'havia consensuat després de la Segona Guerra Mundial i que la crisi del petroli estava posant en quarantena. En un altre moment Enzensberger afirma: "Tota acció política engendra conseqüències imprevisibles. A vegades provoca el contrari d'allò que es pretenia, i el seu èxit degenera en catàstrofe". Al marge de la pàgina vaig escriure Japón 1941. És el títol d'un altre bon llibre que vaig llegir fa poc. Eri Hotta hi explica l'espiral que va dur el Japó a bombardejar la base de Pearl Harbor. L'autora mostra com bona part de les elits del país nipó -començant per l'emperador- sabien que era un error fatal enfrontar-se als Estats Units, però van quedar xuclades per l'abisme. Una vegada posada en marxa la bola per part d'un sector militar ultranacionalista, empesa pels mitjans de comunicació i acceptada per una població a la qual s'havia inoculat l'anestèsia del fervor populista, la decisió semblava haver adquirit vida pròpia. "Cap dels màxims líders [del Govern], malgrat les protestes ocasionals, va tenir prou voluntat, desig o valor per aturar l'impuls cap a la guerra". No es va trobar el moment per rectificar. Ningú no gosava denunciar-ho. Ningú no volia ser acusat de cometre el pecat de lesa pàtria. El país ho pagaria suportant una postguerra devastada. Dimarts passat, quan es va conèixer la proposta de resolució que Junts pel Sí i la CUP van presentar a la Mesa del Parlament, molta gent va prendre consciència de la dinàmica entotsolada en la qual l'independentisme ha quedat atrapat. Enlloc de formular alternatives en funció dels resultats electorals per adequar el procés a la realitat (tal com el 16 d'octubre plantejava Rafael Nadal al lucidíssim "El gran desconcert"), la proposta de resolució era una afirmació descarada de la voluntat de saltar-se la legalitat -la que garanteix drets i deures, els de tots- per part dels partits a qui va votar un 47,8% dels ciutadans que van acudir a les urnes. Així el perill de descarrilament del procés és més alt que mai perquè no només s'ha reactivat afirmant que la via que seguirà serà la de la il·legalitat (podrint relacions institucionals corcades, hipotecant l'hipotètic reconeixement internacional), sinó que a més ho fa en un moment en el qual, al marge del tòxic de la corrupció que afecta el seu pilar -Convergència Democràtica-, la seva legitimitat potencial ha quedat afeblida per uns resultats que van ser insuficients per impulsar l'acció rupturista que es desprèn del text de la resolució. El barco va a la deriva. L'iceberg és allà. Cal dir-ho sobretot des del catalanisme, des de les seves ruïnes, perquè és un fet que el catalanisme clàssic ha quedat liofilitzat com a conseqüència de la tensió que ha imposat el procés a la nostra vida política i intel·lectual. Tota vegada que ha arrelat la idea que el pacte és impossible, en la mesura que ha interessat esquematitzar la nostra societat entre els unionistes traïdors i els revolucionaris dels somriures -un vòmit argumental com tants n'hi ha, com afirmar, amb aquella alegria, que estem en guerra-, el catalanisme ha quedat presoner d'un xantatge patriòtic que ha comptat amb la coartada permanent de la mala política del Govern popular (entre l'autisme presidencial i l'hòstia amb una Constitució capada). Arribats aquí l?única sortida democràtica al laberint, sanejat el nostre sistema polític, és l'elaboració d'una reforma de la Carta Magna que doti de contingut efectiu el terme nacionalitat o treballar pel referèndum pactat que s'ha guanyat una ciutadania sostingudament compromesa (li robo l'expressió a Francesc Serés). Una reforma federal o un referèndum d'autodeterminació -les urnes són la clau, les urnes de veritat- que caldria fixar en una data allunyada d'unes eleccions generals per tal que l'Estat, prohibint-se a ell mateix la temptació d'instrumentalitzar la unitat d'Espanya pels interessos partidistes de torn, pogués formular la proposta que no ha sabut fer. I així aprofundir en la democràcia imperfecta, l'única possible, esbossada l'any 1978. |
|
|