La paràlisi galopant pot acabar amb la implosió de la democràcia constitucional i fer-nos tornar al passat

La Vanguardia en català | 01/12/2014 - 00:00h


Francisco Rubio Llorente


És evident que, en contra del que afirma, el senyor Mas no vol que se celebri un referèndum digne d'aquest nom, perquè si no fos així no hauria plantejat la seva petició en els termes en què ho ha fet. Segons el meu parer, com ja vaig sostenir (perdonin-me la immodèstia d'una autocitació) en un article publicat a El País el febrer de l'any passat, no ho ha volgut mai, però menys ho ha de voler ara, quan, a més del temor d'obrir així camí d'un debat racional sobre la independència, corre el risc que aquest referèndum llanci ombres sobre la manifestació en urnes del 9 de novembre passat.

La raonable sospita que han estat sempre aquests temors els que l'han portat a exigir la celebració d'un referèndum en la forma com ho ha fet hauria d'haver convençut el Govern espanyol, i la major part dels partits presents a les Corts, que era preferible posar els mitjans per dur-lo a terme. Com se sap no ha estat així i el referèndum ha quedat enrere.

Tancada aquesta via, abans o després, Catalunya haurà d'anar a les urnes per elegir un nou Parlament. La noció d'eleccions plebiscitàries és més aviat fosca, i amb les dades que en aquest moment tinc, sembla improbable que, s'entengui com s'entengui, ho siguin les pròximes, però també és segur que la posició respecte de la independència ocuparà un lloc important en els programes electorals i en la motivació dels electors.

Els qui ja resoltament la volen o la combaten, potser més aquells que aquests, s'esforçaran per aconseguir el suport de la resta, és a dir, de la majoria dels catalans, apel·lant al sentiment i a la raó. També probablement més a aquell que a aquesta. Però també es donaran raons; atès que l'experiència ensenya i és propi de l'economicisme creixent que ens desconcerta, n'abundaran les econòmiques, però en primer lloc hi haurà inevitablement les jurídiques, i més precisament les constitucionals, ja que aquest debat ja està obert des de fa algun temps entre dues posicions ben definides. La dels qui neguen la conveniència de reformar la Constitució perquè una Constitució espanyola, sigui quin sigui el seu contingut, no pot (o per d'altres, a Catalunya i sobretot fora de Catalunya, no ha de) donar satisfacció a les pretensions del catalanisme polític; no només a les de l'independentisme, que això ja és inherent, sinó tampoc a les dels qui fins ara han cregut que podien veure-les complertes sense sortir d'Espanya. I contra aquesta posició, la dels qui sostenen (sostenim, podria dir, si això importés alguna cosa), en canvi, que cal reformar la Constitució no només per satisfer aquesta esperança i frenar l'avanç de l'independentisme, sinó per posar remei als defectes que, en aquest camp i en d'altres, es perceben ara en el text en què, des de fa ja prop de quaranta anys, s'emmarca la nostra política.

Pel que fa al contingut de la reforma hi ha posicions diferents tant en el món acadèmic com en el polític. Però la "federal" liderada pel PSOE és, sens dubte, la més important, encara que sigui (i no és poc) perquè prové del que és (encara) un dels dos partits sense el suport del qual no es pot fer dur a terme reforma. Em temo, tot i això, i ho dic amb dolor, que les seves probabilitats d'èxit són cada vegada menors. En part, esclar, per la tenaç oposició del Govern espanyol, del seu partit i dels altres, que, juntament amb ell, consideren inacceptable una reforma d'aquest gènere. Però en bona part també per la falta de decisió dels socialistes per emprendre-la.

Una reforma que pretengui introduir canvis d'alguna importància en el sistema de divisió territorial del poder, sigui quin sigui el nombre d'articles de la Constitució afectats, ha de seguir un complex procediment al llarg de dues legislatures successives. La primera per aprovar el "principi" de la reforma, i la següent per desenvolupar-lo; en tots dos casos per majoria de dos terços de cadascuna de les Cambres. Però no només necessita el suport de dues legislatures successives, sinó també dues intervencions successives del cos electoral. La primera, en les eleccions que donen pas d'una legislatura a l'altra, en què se suposa que els diferents partits inclouran en els seus programes les propostes sobre el desenvolupament del "principi"; la segona, en el referèndum final sobre el text aprovat a les Corts Generals.

En conseqüència, per reformar la Constitució en la pròxima legislatura (entre el 2016 i el 2020), el "principi" hauria de ser aprovat per les Corts en el curs d'aquesta, i difícilment ho podran fer si ningú no s'ho proposa, una proposta que si s'inicia al Congrés, com és habitual i raonable, ha de tenir el suport de dos grups parlamentaris, o una cinquena part dels diputats. El PSOE supera aquest percentatge, però no sembla disposat ni a actuar per ell mateix ni a obtenir el suport d'un altre grup parlamentari. Es limita a demanar, una vegada i altra, la creació d'una subcomissió al si de la comissió constitucional del Congrés, no per tal que aquesta faci una proposició de reforma, cosa per la qual no té competència, sinó per donar ocasió que els partits en parlin i, eventualment, es posin d'acord sobre un text que pogués recollir el suport de dos grups o setanta diputats. Una cosa, en definitiva, per a la qual no cal ni una comissió, ni una subcomissió ni cap òrgan.

No és fàcil comprendre les raons que han portat el PSOE a no fer directament la proposició de reforma i insistir en aquesta rebuscada via; potser, es pot pensar, el desig d'associar-hi des del començament el Partit Popular, no per assegurar l'èxit de l'empresa, sinó per no córrer el risc que aquest utilitzi en profit propi la previsible reacció "espanyolista" davant la iniciativa. Però, en canvi, és evident que, amb aquesta actitud, els socialistes deixen aquesta iniciativa en mans dels populars, l'aversió dels quals per la reforma és ben coneguda.

Les forces polítiques que dominen la política espanyola hauran prestat així un doble servei a l'independentisme català: primer, en negar-se de pla a la proposta de fer un referèndum legal i purament consultiu; ara, en no emprendre la reforma de la Constitució. Una manifestació nova i greu d'aquesta paràlisi galopant que pot acabar amb la implosió de la nostra democràcia constitucional i fer-nos tornar a un passat del qual crèiem que havíem sortit. Tornar a la vella política de donar-nos una nova Constitució en lloc de reformar la que tenim. A l'obertura d'un "procés constituent", que ja és l'objectiu explícit d'un poderós partit polític emergent, obstinat a presentar com a nou aquest retorn al que és vell.