La litúrgia de la política imposa els seus temps. De la mateixa manera que Artur Mas es va haver de sotmetre a dues votacions d’investidura que tenia perdudes, Pedro Sánchez presenta al Congrés una candidatura condemnada d’entrada al fracàs per la carència de suports. Era necessari, al Parlament i a la Cambra baixa, empassar-se aquest gripau perquè els terminis parlamentaris comencessin a córrer. Per això sorprèn que els mateixos que van atacar Mariano Rajoy per haver tirat la tovallola davant el Rei li critiquin ara a Sánchez que hagi recollit el guant.
La falca de l’aspirant, amb què va invitar Podem a iniciar el canvi «la setmana que ve», reflecteix la paradoxa d’aquesta sessió parlamentària, en la qual el desacord, tant en la votació de dimecres a la nit com en la de divendres, es dóna per descomptat. Pablo Iglesias i els seus emplacen Sánchez a seure a negociar la setmana que ve, i el líder del PSOE els anima a començar a governar a partir de la pròxima setmana. Però, en realitat, ¿què haurà canviat la setmana que ve?
Si fos ferm el veto de Podem a qualsevol acord que incorpori Ciutadans, aquesta línia vermella hauria de ser tan infranquejable abans com després de la sessió de divendres. El contrari seria pur tacticisme, gesticulació orientada a guanyar força negociadora sota l’amenaça de la convocatòria d’eleccions en el termini de dos mesos.
Si Sánchez tampoc contempla reunir el vot dels 17 diputats de l’independentisme català, no li serviria de res trencar amb Albert Rivera per llançar-se als braços d’Iglesias, perquè amb la majoria d’esquerres, tot i ser àmplia, no n’hi hauria prou per elegir president. Per tant, si reprengués la negociació amb Podem la setmana que ve el PSOE només perseguiria fins electoralistes: exhibir disposició al diàleg davant la inflexibilitat del partit morat.
MIG ANY DE BLOQUEIG
No hi ha motius confessables que justifiquin la renúncia del PSOE i Podem a seguir negociant fins a la nit de divendres per explorar un acord. El seu deure democràtic seria intentar el diàleg fins a l’últim minut per estalviar als espanyols dos mesos més –o mig any– de bloqueig institucional
.
