Cursa de crancs

COMENTARIS0

Tothom sap que els crancs caminen de gairell. Si retrocedissin com suggereix la frase feta caminar «endarrere com els crancs», s’allunyarien dels aliments i en conseqüència s’haurien extingit fa milions d’anys. Els crancs no van de cantó per error o per caprici sinó que ho fan per dissimular: quan la presa s’adona que el cranc s’hi acosta, ja és al sac. Els polítics, com els crancs, solen avançar cap als seus objectius de manera obliqua. Una estratègia menys estú-
pida i molt més subtil del que pot semblar a primera vista.
A diferència dels crancs, però, els polítics poden sobreviure perfectament, i força temps, a base de no agafar mai res amb les pinces. La qüestió és creure o fer creure en els objectius, no assolir-los. I qui dia passa any empeny. Per això els polítics de Junts pel Sí es mouen de costat en relació amb la independència. Ni s’hi aproximen ni se n’allunyen, de manera que l’últim dia de la legislatura tindrem la presa, per a molts la pastanaga, a una distància més o menys similar que la del primer.
    Per això també els de la CUP es posen nerviosos i, oblidant que van ser els primers, i en el primer moment els únics que van reconèixer l’absència de majoria, pretenen fer entrar en contradicció flagrant els companys de Junts pel Sí. Fixem-nos en la seqüència, digna d’una cursa de crancs a la recerca del trofeu al més espavilat. En la declaració independentista inicial es desautoritzava de manera específica el Constitucional espanyol. Tot seguit, l’alt tribunal posa una barrera. La CUP insta a saltar-se-la tots alhora i iniciar així una espiral d’acció repressió amb vista a la desobediència i el martirologi indepe. Junts pel Sí reacciona passant per davant de la barrera com si no existís, però sense la més mínima intenció de saltar-se-la.
    Si disposéssim d’un dron equipat amb raigs X per divisar el procés des del dalt, hauríem observat que sota la teulada de l’època anterior al 25-S, l’èpica oculta consistia en la batalla a mort entre dos galls, Artur Mas i Oriol Junqueras. En canvi, un cop descrestats i desproveïts els dos contendents dels respectius i no gaire esmolats esperons, mai de les esperances, el procés no té galls ni res per amagar a la rebotiga. Tampoc gran cosa per ensenyar. A vista de dron, s’assembla a una cursa de crancs sobre l’arena, tots de gairell, a càmera lenta, i ben alineats, no fos cas que algun anés un pas per endavant i el poguessin prendre per líder.
    La imatge inclou també les dues grans associacions independentistes, que han passat d’encapçalar la processó a situar-se darrere dels polítics i caminar al mateix pas, sempre equidistant de l’objectiu. Els galls poden dir que divisen Ítaca, en canvi, pels crancs, l’horitzó es troba sempre a mig metre de la platja.