POLÍTICA
BARCELONA - 2 maig 2016 2.00 h

BORJA DE RIQUER 

CATEDRÀTIC D'HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA A LA UAB

“El problema no és no tenir estat, és un estat en contra”

 “El tema fonamental és la radicalitat democràtica, no pots deixar anar la consigna d'una DUI si l'endemà no tens la gent al carrer”

 “Segurament va ser un error saltar de pantalla a l'independentisme passant del dret a decidir”

 “Els anys 80 el PSOE no es va atrevir a llançar un discurs de la pluralitat hispànica, de reconeixement de tots”

Per què som aquí?
Borja de Riquer és catedràtic d'Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha investigat a fons la història política dels segles XIX i XX i del franquisme, i és un dels màxims referents d'història del catalanisme. Ara recull en el llibre Anar de debò. Els catalans i Espanya textos publicats en l'última dècada, que expliquen el canvi polític que ha viscut el país i els motius que l'han portat a l'auge del sobiranisme
ANNA BALLBONA - BARCELONA

El llibre de Borja de Riquer constata com els projectes catalans per transformar Espanya i trobar-s'hi millor no han fructificat i s'arriba a la situació d'ara: “una gran part dels catalans no se senten còmodes dins d'aquestes estructures polítiques espanyoles, no solament com a catalans sinó com a ciutadans.”

La meva hipòtesi és que com més gran sigui la crisi política espanyola, hi haurà més oportunitats
Com explica el recel històric de l'Estat espanyol al reconeixement del fet català?
Per ells, només hi ha una nació, que és Espanya, i les altres no existeixen, o són nacionalitats molt petitetes. A partir d'aquí, és molt difícil el diàleg i la negociació perquè ho plantegen en un pla de superioritat. En els últims sis anys hi ha hagut, a la pràctica, un retrocés de la capacitat d'actuació de la Generalitat. Això no té aturador. El govern de Madrid incompleix
les lleis i no passa res.
Realment ens trobem en uncap del carrer?
Això depèn dels dos, dels catalans i dels que manin a Madrid. No podem anar a una via unilateral perquè no tenim prou força. Hem de mantenir la força però hi haurà d'haver un moment de transgressió. La meva hipòtesi és que com més gran
sigui la crisi política espanyola, hi haurà més oportunitats.
Tant gran és aquesta crisi?
És l'inici d'una crisi que malauradament pot ser llarga. Els partits governamentals, el PP i el PSOE, faran tot el possible per mantenir el sistema; és el seu, el que els ha beneficiat. L'única forma que tenim és aguantar, pressionar cada cop més.
Per tant, a través del referèndum i paciència?
No vol dir només aquesta via. Com més procediments democràtics i de pressió tinguem, millor. Ha de continuar la mobilització al carrer, la via al Parlament, la Generalitat... S'han de buscar complicitats espanyoles i internacionals. El tema fonamental és la radicalitat democràtica. No es poden fer “farols”, no pots deixar anar la consigna d'una declaració unilateral d'independència si l'endemà no tens la gent al carrer. Has de mesurar molt els passos.
Podem és una possiblecomplicitat?
Sens dubte. Fins ara són els únics que han pres partit a favor del dret a decidir. La diferència és que, en el Congrés anterior, llevat d'uns quants parlamentaris catalans, no tots, la resta estaven en contra de tot. Que hem de jugar només aquesta carta? No. Però que ho has
de tenir present és evident
Hi ha hagut errades fins araen el sobiranisme?
Aquests últims sis anys s'han comès dues o tres errades no massa greus. Per exemple, després del 9-N del 2014, les eleccions catalanes s'havien de fer immediatament, no esperar a aquest estira-i-arronsa ni esperar tres mesos abans de les espanyoles. I anar a les espanyoles amb una candidatura de Solidaritat Catalana, a favor del dret a decidir, no per a la independència. S'haurien pogut treure 20 diputats. Segurament va ser un error saltar de pantalla a l'independentisme passant del dret a decidir. L'opció independentista és majoritària però no té una majoria folgada. Un plantejament del dret a decidir pot tenir un 70 o un 80%. Cap opció que lluita contra un adversari tan fort no s'ha d'afeblir. Hi ha gent que es pensa que tenim més força que la que tenim. Amb noves eleccions espanyoles, què s'hauria de fer? El punt comú denominador hauria de ser donar suport a aquell govern que respecti el dret a decidir.
Som aquí perquè la transicióva ser mal tancada?
La transició ha estat hipotecada des de l'inici. Els exfranquistes imposen unes condicions que els demòcrates no tenen més remei que acceptar perquè si no, tot s'hauria complicat. Alguns partits, com el PSOE, parlaven de dret d'autodeterminació dels pobles. Però als anys 80, el PSOE no es va atrevir a fer la reforma judicial o a llançar un discurs de la pluralitat hispànica, de reconeixement de tots. No s'havia acabat el centralisme franquista? El PSOE ha adoptat el discurs de la dreta. Aquesta Espanya no m'interessa perquè no em reconeix. Està superat.
Ha calgut cremar l'etapa de35 anys d'autonomisme?
La Constitució del 78 era prou ambigua per admetre lectures federalitzants i diferenciar comunitats. L'últim intent català va ser l'Estatut del 2006. En el discurs al Parlament, Maragall va dir: anem a canviar la vella Espanya i intentar aconseguir que finalment hi hagi l'Espanya plural que ens reconegui a tots els catalans. El pacte de la transició es trenca amb l'Estatut del 2006. Els problema dels catalans no és que no tinguem estat, és que tenim un estat en contra.