El part de la muntanya

Les cimeres de l’OTAN i del G-7 han fet emergir la fossa oberta ­entre la Unió ­Europea i els Estat Units arran de l’elecció de Trump. Diumenge la cancellera Merkel ho va resumir així: “Els temps en què podíem comptar completament amb d’altres queden una mica lluny. Nosaltres, els europeus, hem d’agafar el nostre destí amb les nostres pròpies mans”. Amb el ressò d’aquesta crida a la responsabilitat d’Europa, m’arribava per TV3 una altra notícia d’abast: Carles Puigdemont convocava amb urgència una cimera dilluns a la tarda al Palaude la Generalitat sobre la data i la pregunta del referèndum. El president recollia així el guant llançat dissabte, en forma d’ultimàtum, per les entitats sobiranistes.

Una altra cimera (“ Reunió d’alts digna­taris”, segons l’accepció segona del DIEC), una altra “jornada històrica” des que la tardor del 2012 Artur Mas va dissoldre el Parlament i va convocar eleccions anticipades per aconseguir una “majoria excepcional” (CDC va passar de 62 a 50 escons). Tanmateix, el resultat de la reunió, com va resumir el meu admirat Iu Forn, va ser aquest: “Una cimera per decidir que ja decidiran decidir”. És a dir, en paraules de Neus Munté, la cimera va servir per “intercanviar opinions” abans de fixar la data i la pregunta en els pròxims dies/setmanes. Més que una cimera, va ser el part de la muntanya, aquella faula d’ Isop, que Horaci glossà en el vers ­següent: “Parturient montes, nascetur ridiculus mus” (pariran les muntanyes, però en naixerà un ridícul –minúscul– ratolí). El fet més rellevant va ser l’absència de Catalunya en Comú.

Mentrestant, des de les files independentistes es desqualificava els absents. Marta Rovira, d’ERC, traçava una línia divisòria: “Hi haurà el bloc dels demòcrates i el dels immobilistes, i amb els comuns ens hem de trobar en el bloc dels demòcrates”. “Al PP i Ciutadans els puc titllar d’antidemòcrates perquè donen l’esquena al 80% de la població”. Rovira té tot el dret de defensar el referèndum sí o sí, però no el de desqualificar els que en discrepen. Una altra política d’esquerres, Rosa Luxemburg, va deixar escrit: “La llibertat només per als membres del govern, només per als membres del partit, per molt nombrosos que siguin, no és la llibertat. La llibertat és sempre la llibertat del que pensa diferent”. I Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, té tot el dret de dir, com va fer dissabte, que “aquest referèndum és el màxim exercici d’expressió democràtica”, però hauria d’atendre també les raons dels discrepants, sense necessitat que li hagin de recordar la historiografia sobre referèndums i plebiscits.

No tots els que dissenteixen són immobilistes. N’hi ha que advoquen per un referèndum pactat, a l’empara de l’article 92 de la Constitució (era el cas de Rubio Llorente); els qui defensen la primera via de la reforma constitucional, o aquells que s’inclinen per introduir una disposició addicional sobre Catalunya... Tots comparteixen, amb Jaume Vicens Vives, una mateixa idea: “El joc de la catalanitat és inseparable d’un intervencionisme hispànic”. Pot ser que vagin errats, però els empara el mateix dret de pregonar-ho que la secessió exprés que pregonen els exegetes del procés.