El tuf La Vanguardia en català | 02/07/2015 - 00:00h  Pilar Rahola | Si no fos perquè el background és abundant no m'apuntaria mai a cap teoria de la conspiració. Tendeixo a imaginar que les coses passen més perquè passen que no pas perquè algú mou els fils amb nocturnitat. Però el ministeri del senyor Margallo està tan obsessivament atent a qualsevol viatge, moviment, gest, senyal que tinguiaccent català al món que la llista de pressions, ficades de pota, censures, bloquejos i la resta dels substantius de la cosa és d'envergadura. Des delsboicots a Victus fins a l'intent de frenar conferències de catalans pel món (viscut en la pròpia pell); des del groller atac del cònsol espanyol a la marca catalana de Perpinyà fins als memoràndums contra les reivindicacions catalans que es van enviararreu del món des del ministeri. I,sense anar més lluny, el que va passar ahir mateix, quan l'ambaixador d'Espanya, el senyor Ignacio Matellanes, es va presentar d'improvís (ergo, va imposar la seva presència) a la reunió que el president Mas mantenia aBrussel·les amb el vicepresident iministre d'Economia belga. Perdescomptat, l'enuig dels belgues va ser sonor, però la finezza diplomàtica compta ben poc quan es tracta desalvar Espanya. La idea que un ambaixador britànic fes això al primer ministre d'Escòcia és del tot inconcebible. Tot plegat recorda fins a quin punt això de la democràcia espanyola s'assembla a les altres com un ou i una castanya. I així, amb la memòria ben proveïda de múltiples accions del ministeri Margallo, dedicat en cos i ànima a l'únic conflicte important que té Espanya al món, és a dir, el conflicte català, resulta inevitable imaginar que també és darrere de la sanció de la UEFA al Barça. És cert que podria ser..., podria ser que la inspectora ucraïnesa en qüestió, veient el partit del Barçaper la tele (segons ens va informar Màrius Carol) i observant les estelades i els càntics, hagués tingut un moment de nostàlgia estalinista i hagués considerat que la llibertat d'expressió pacífica i democràtica és reprimible. Podria ser que fos cosa seva, sense cap poteta espanyola sortint per sota la porta. Però com que no vam néixer ahir, com que les margalladesja són molt conegudes i com que la pressió espanyola respecte al català voreja el patetisme, és obligatoriimaginar-se que el ministeri ha tornat a moure els seus fils per demonitzar la qüestió catalana. I és així com un acte alegre, sense cap disturbi ni problema, protagonitzat per milers de persones que uneixen pacíficament l'amor pel seu club i l'amor pel seu país, es converteix en un acte delictiu. Moltadequat a aquests dies de retorn a "la calle es mía", amb l'ajuda de la llei mordassa. Finalment, cal destacar l'originalitat d'utilitzar una ucraïnesa per a aquestes feines, tot i que té prou lògica. Al cap i a la fi, la tradició democràtica dels dos països en elsdarrers segles ha anat de bracet. La tradició o, més aviat, la manca absoluta de tradició... |
|
|