Qui abaixa impostos és perquè li sobren diners, no ha d'esperar solidaritat

La Vanguardia en català | 02/10/2014 - 00:00h


Fernando Ónega


Com es deia en les antigues cròniques, vull que les meves primeres paraules siguin de felicitació a gairebé mitja dotzena de governants, entre els quals els presidents d'Extremadura, Castella-la Manxa, València i Castella i Lleó, i multitud d'alcaldes, la relació dels quals no cap en aquesta crònica. Tots ells són militants acreditats del PP i han anunciat el que més desitja el ciutadà: una rebaixa d'impostos. La Comunitat Valenciana és el cas més emocionant: està en fallida, però això no impedeix al senyor Fabra d'anunciar una miraculosa rebaixa fiscal. El fet que s'acostin eleccions autonòmiques no influeix en la seva decisió, perquè ja dic que són militants del PP, el Partit Popular diu cada dia que no es mou per interès electoral, i no serà aquest escrivent qui dubti de la seva acreditada paraula.

O sigui que, si rebaixen impostos, no és per un grapat de vots, sinó per patriotisme i en nom de la justícia social i de la recuperació econòmica. Un respecte, sisplau. I a més, per una raó de caixa desbordada i exuberant. "Deu ser que els sobren els diners", va dir una vegada el ministre del ram, el senyor Montoro, quan Madrid va anunciar també una rebaixa impositiva. L'escrivent coincideix amb el ministre: si un govern regional rebaixa impostos, és que té els comptes sanejats i es pot permetre el luxe de fer algun regal als ciutadans. Prenguem-ne nota, doncs: a la Comunitat Valenciana, les dues Castelles i Extremadura i a tots els municipis on s'anuncia supressió o rebaixa d'impostos municipals sobren els diners. Tornem a ser rics.

Però m'intriguen dos detalls, segurament menors. Un és el que deia: els qui fan aquestes promeses són distingits militants i líders del PP. Aquest escrivent juraria haver sentit en boca d'aquest partit el persistent evangeli de la igualtat de drets i obligacions de les persones i els pobles d'Espanya.

I l'escrivent també ha entès que potser les obligacions i drets fiscals, és a dir, els percentatges que el ciutadà paga a l'Estat, estaven inclosos en aquest principi d'igualtat. Els deu haver sentit i entès malament. Un altre tema els sona molt, a Catalunya: el pacte fiscal. El senyor Rajoy el va rebutjar taxativament perquè tampoc no està previst a la Constitució i, sobretot, perquè ens deixaria, a la resta d'espanyols, sense la substancial aportació de Catalunya a la sagrada solidaritat nacional. Grans raons.

Tot i això, en veure la llista de regions que rebaixen impostos, em limito a exposar un levíssim raonament: qui rebaixa impostos, és que no té problemes financers; si no té aquest problema, és que li sobren els diners; qui neda així en l'abundància, no té per què esperar la solidaritat de ningú; després, la solidaritat ja no és imprescindible i hi pot haver pacte fiscal. No ho diu l'escrivent, ho suggereixen els governants del Partit Popular. I Morgan Stanley va dir que podria ser la solució.