Mas al politburó La Vanguardia en català | 02/10/2015 - 00:00h  Florencio Domínguez Bilbao El refrany diu que no es pot afirmar que d'aquesta aigua no en beuré, ni que aquest capellà no és el meu pare, perquè ni es pot posar la mà al foc respecte al comportament de les persones ni de bon tros vaticinar què passarà en el futur. Si la dita és vàlida per a la vida quotidiana, encara ho és molt més per a la vida política, on les rotundes afirmacions de principis que es fan avui es poden retorçar demà sense més problemes. Sempre es trobarà una bona excusa i, a sobre, presumir de coherència. No hi ha motius per posar en dubte la fermesa de la decisió de la CUP de no donar suport a la reelecció d'Artur Mas. No hi ha motius avui, perquè demà no se sap. En realitat ni tan sols no se sap avui, després que la CUP hagi reinventat la idea de crear un politburó, que han denominat "presidència coral", per posar-lo al capdavant de la Generalitat en substitució d'una cosa tan convencional i petitburgesa com és una presidència unipersonal en què el líder mana, generalment molt. Posats a col·lectivitzar, res de millor que començar per la cúpula del poder, que després ja vindran la banca i les empreses. La situació de la CUP davant la reelecció de Mas és semblant a la que al seu dia tenia l'esquerra abertzale davant el pla Ibarretxe el 2004. Les declaracions prèvies d'ETA i de les franquícies de Batasuna -llavors operava amb la bandera de conveniència de Sozialistak Abertzaleak- eren tan contundents contra el pla sobiranista del lehendakari que no deixaven cap dubte. L'esquerra abertzale no podia avalar aquella proposta que destrossava sense vacil·lar en públic i en privat, que combatia políticament en uns termes tan clars que no deixaven marge a la negociació. Els qui prevèiem el rebuig de Batasuna al pla Ibarretxe en vista de les seves manifestacions oficials ens vam equivocar de totes totes. Arribada l'hora de la veritat, Batasuna va fer un joc d'equilibris: tres dels seus parlamentaris van votar a favor del pla perquè tirés endavant i uns altres tres en contra per fer veure que eren coherents amb el seu rebuig anterior. L'esquerra abertzale, tan propera políticament i sentimentalment a la CUP, es va empassar els litres necessaris d'aquella aigua que no havia de beure mai per donar via lliure al pla Ibarretxe. I se la va empassar perquè no podia resistir la pressió de la lògica interna d'un pla que suposava un enfrontament amb la resta d'Espanya, que deixava el País Basc al marge de la legalitat constitucional i que consagrava el que ara, a Catalunya, se'n es diu desconnexió de l'Estat. No podien aparèixer davant els seus seguidors com els que havien frustrat un projecte rupturista amb el qual compartien molt més del que reconeixien en les seves manifestacions públiques. No podien aparèixer davant els seus al mateix costat de la barricada que els defensors de la legalitat constitucional fent descarrilar una proposta que les seves bases, sense complicar-se la vida amb anàlisis polítiques recargolades, veien amb simpatia. La qüestió és si ara la CUP pot resistir la pressió de la lògica del projecte rupturista. |
|
|