Una setmana més tard del previst –després del sorprenent resultat de l'assemblea de diumenge– el consell polític de la CUP prendrà avui una decisió vital per al futur polític de Catalunya. Independentment del que s'acabi decidint, és indubtable que els tres mesos transcorreguts des del 27-S sense un govern empenyent cap a l'estat propi han estat letals per al moviment popular i interclassista –i, sobretot, encoratjador i il·lusionador– que hem convingut a anomenar “procés”.
La baixada de moral ha estat tan gran que, difícilment, el poble es tornarà a mobilitzar com ho ha fet des del 2012
Que tiri la primera pedra qui no conegui algú que ara mateix no estigui desencisat –per no utilitzar paraules més dures– amb com han gestionat els partits el capital polític i humà que els havia cedit el poble. I, principalment, amb com una minoria, la CUP, ha blocat el procés durant tres llargs mesos. Una minoria que potser només estava preparada per fer al Parlament el que havia fet els últims tres anys: donar suport des de fora a les iniciatives independentistes i anar fent la viu-viu des de l'oposició. La posició de força que els va donar el 27-S –l'“aritmètica diabòlica”, per utilitzar les seves mateixes paraules– l'han portada fins a límits insospitats, amb la lògica decepció de molta gent que comptava amb la CUP –i que fins i tot els havia votat–, però no perquè fessin el que han fet, sinó perquè empenyessin aquells que, els semblava, podien dubtar en els moments més crucials.
Malauradament, la baixada de moral i la decepció assolida ha estat tan gran que, difícilment, el poble es mobilitzarà de nou amb les ganes que ho ha fet –i fent tot els paperots que ha fet– des del 2012. Cert que tot és possible, i més en política, però la situació hauria de fer moltes voltes per aconseguir tornar els ànims a nivells del mes de setembre. I vist com ens fallen dels nostres polítics potser haurem de tornar a confiar en Madrid. Allà mai ens han decebut quan s'ha tractat de fer-nos enfurismar i tornar a unir-nos. Segur que no fallen. A hores d'ara, gairebé són l'única esperança que ens queda. Això, i no perdre el bon humor davant tanta insensatesa.
