Esguerro constitucional

El catedràtic Javier Pérez Royo ho explicava tan i tan bé, divendres passat, que no puc evitar vulgaritzar el seu argument. En el temps de descompte de la reforma de l’Estatut, prenent en consideració els recursos presentats pel Partit Popular i el Defensor del Poble (el segon, el més sòlid de tots, segons Eugeni Gay), l’òrgan de l’Estat que és el Tribunal Constitucional va capar l’Estatut i així va anestesiar la mecànica que feia funcionar la Constitució territorial. De res havia servit que les pautes establertes pel sistema s’haguessin seguit escrupolosament. Dit d’una altra manera, de res va ­servir, primer, que s’hagués complert amb la democràcia representativa (el pacte entre parlaments, el català i l’espanyol) i, després, amb la democràcia directa (la del referèndum). Amb la sentència de juny del 2010 aquella ­doble mecànica, complexa però operativa alhora d’anar actualitzant un dels problemes essencials de l’Espanya contemporània –el repartiment del poder territorial–, va deixar de ser operativa.

L’autogovern havia quedat tocat, molt, però també falsejats els procediments establerts per tal de reorganitzar l’Estat segons la Carta Magna. Des d’aquell moment, com és natural, a Catalunya va començar a guanyar força, i més i més i més, la idea que les relacions amb Espanya s’havien de repensar a fons perquè les regles de joc s’havien trastocat. El procés governamental, amb les seves giragonses sovint ben esperpèntiques, ha estat això. També és una lluita interna pel poder en un context de crisi, esclar que sí, però en últim terme el procés el va inflamar la terra cremada deixada per la sentència. A Espanya, en paral·lel, no ha semblat, ni aleshores ni ara, que el nou esguerro constitucional fos assumit com un problema pel sistema mateix. Els partits del poder probablement van pensar que amb la seva victòria legal es treien un bon mort de sobre. Van ser curts de mires. Aquest nou any el seu error de càlcul polític, accentuat durant el darrer lustre, pot sotraguejar de manera definitiva la democràcia espanyola. Ha arribat l’hora de la veritat. Ho afirmava Lola García aquí fa uns dies: “L’hora de les accions arribarà el 2017”.