Radiacions Pujol

La Vanguardia en català | 03/02/2015 - 00:00h


Jordi Amat


Ara que el procés sobiranista ha entrat en una fase d'un cert desfibrament, mostrant les febleses de totes les parts implicades i el perill d'implosió del moviment catalanista, s'ha creat un buit damunt del qual el cas Pujol està agafant una renovada intensitat. Era inevitable. La influència del president Pujol en la construcció de la Catalunya contemporània ha estat tan enorme que, alentida l'efervescència popular d'un procés inexplicable sense la seva acció de govern, el cràter provocat pel cas no deixa d'emetre tota mena de complexes radiacions.

No és només que la renovació del pacte de governabilitat sembli congelat a la unitat de cures pal·liatives esperant com reaccionarà Convergència després de passar per una comissió d'investigació que difícilment sanarà l'ombra de la sospita. El problema és que aquestes radiacions, tant o més que condicionar l'acció elefantíaca del Govern durant els propers mesos de campanya electoral, no poden deixar de sacsejar l'avaluació del corrent central del catalanisme i creen una mena de nebulosa que fa molt difícil fer-se amb una composició de lloc per saber d'on venim més enllà de l'il·lusionisme i, en conseqüència, determinar amb objectivitat cap a on podem anar. Però les radiacions Pujol no només problematitzen l'estat del catalanisme sinó que reactiven dinàmiques tòxiques que mostren la part més bruta del conflicte catalanisme/espanyolisme.

Tot i que pugui interpretar-se com una anècdota, no deixa de tenir la seva gràcia que el cap de gabinet del president del Govern central aposti la salvació d'Espanya al testimoni d'una amant ofesa. Més substancial és la naturalitat amb què un sindicat de noblesa dubtosa i tronat afany salvapàtries filtra el vídeo

d'una declaració judicial malgrat que estigui prohibit. Però cap argument més sòlid que aquest pels qui estan enrocats en la lògica paranoide de l'ocupació: la magistrada del jutjat d'instrucció de Barcelona cridant un traductor per entendre la declaració de Jordi Pujol, demostració inapel·lable que el sistema judicial espanyol actuant a Catalunya equipara el català, posem per cas, a l'urdú. Una herència del franquisme en tota regla.