Mariano Rajoy i Pablo Iglesias l'hi van posar fàcil a l'aspirant. Si Pedro Sánchez buscava ocupar la centralitat de l'espai polític i promoure la seva imatge de presidenciable no va poder trobar millors aliats que la sornegueria descontrolada d'un enrabiat president en funcions i el míting accelerat d'un líder de Podem a qui, a vegades, li costa molt orientar-se correctament per viatjar des d'un plató de televisió fins al Congrés dels Diputats.
Tots dos el van acusar de no tenir programa. A continuació, Rajoy li va retreure voler tornar a les polítiques socialistes que ens van portar a la crisi. Després Iglesias li va imputar proposar un programa liberal a gust del terrible Luis Garicano, l'agent doble de la FAES infiltrat a Ciutadans. Això sí que és quadrar el cercle. O una cosa o l'altra. Obstinats per empetitir l'aspirant, tots dos van agegantar un Albert Rivera que va fer el que sap fer millor: aprofitar l'oportunitat.
Al seu dia, Rajoy va cedir el torn a Sánchez confiant que els seus hipotètics socis el perjudiquessin mentre ell quedava a cobert. El pla no ha funcionat. Ara Rajoy sembla pretendre recuperar la iniciativa a base de bufetades dialèctiques. Iglesias va defugir qualsevol intent d'aproximació i va deixar clar des del primer minut la seva verdadera línia vermella: el Govern es farà sota les seves condicions o no es farà. Tots dos van posar dretes les seves hosts tot i que segurament li han estalviat a Sánchez la feina de mobilitzar les seves de cara a una altra campanya electoral.
DOS RELATS SOBRE EL 20-D
Entre el soroll i la fúria d'uns dards verbals en què va sobrar testosterona i va faltar subtilesa es va poder apreciar amb claredat l'origen dels nostres mals: hi ha dos relats sobre els resultats del 20-D i només en pot quedar un. El problema no és el resultat, ni de bon tros que la gent hagi votat malament. El problema es localitza en la lectura que en fan unes forces polítiques fermament convençudes que governar és guanyar.
Rajoy i Iglesias competeixen des d'un relat on no queda cap més opció que escollir entre la gran coalició de la dreta "al servei de l'Ibex 35", com revela Podem, o un govern d'esquerra “radical”, com denuncia el PP. Tot el que s'aparti d'aquest dilema o no és seriós, o és un engany, o un teatre, o un nyap, o una traïció.
Amb un cert complex davant populars i Podem, Sánchez i Rivera han començat a construir un relat transversal basat en el convenciment que ningú pot governar exclusivament amb els seus i els seus semblants. Cadascú va votar perquè guanyés el seu partit, però el resultat ha sigut que ningú pot imposar el seu programa. La negociació entre diferents posicions ideològiques i la construcció de compromisos en què tots hi guanyen i hi perden alguna cosa ni suposa un problema, ni representa cap abominació. Simplement és la solució.
Els dos relats no poden conviure. Durant els pròxims dos mesos un acabarà prevalent sobre l'altre. O eleccions o transversalitat, heus aquí el dilema. Vella política 'versus' nova política
.
