“Catalans, nostre és el món, puix sense lluita ni guerra, no hi ha cap poble a la terra on els catalans no hi són.” L'autor d'aquestes línies va ser Artur Cuyàs, un barceloní que va viure a Nova York tota la segona meitat del XIX. Les va escriure el 1876, quan era el fundador i director de La Llumenera de Nova York, una revista en català que s'editava a Broadway.
Hem arribat a tot arreu “sense lluita ni guerra”, com va dir el poeta Artur Cuyàs
No em negaran que la poesia té gràcia i ens honora en dir que som a tot arreu “sense lluita ni guerra”. Des del temps dels almogàvers, la presència catalana al món s'ha distingit perquè és pacífica i en els últims anys, pel seu caràcter comercial i industrial.
Fa cinquanta anys, els empresaris catalans ignoraven totalment la paraula exportació, amb mínimes excepcions. Exportaven els fabricants de taps de suro, els d'aiguardent i alguns cellers del Penedès, del Priorat i del Camp de Tarragona. Feia 200 anys que la producció catalana es consumia al mercat català i al mercat espanyol. Un mercat pobre, amb molts alts i baixos. L'escriptor Josep Pla deia aleshores que l'economia espanyola anava bé quan plovia. I s'entén que anava malament quan les pluges eren escasses. Al segle XX i fins a la mort de Franco, els catalans vàrem viure 45 anys de dictadures –el general Franco i el general Primo de Rivera–, tres de Guerra Civil Espanyola, cinc de la Segona República Espanyola que van coincidir amb una gran crisi mundial, i vint-i-dos d'una democràcia d'estar per casa, alta conflictivitat social i política econòmica molt poc favorable a una Catalunya industrialitzada. Durant quasi un segle els catalans van desaparèixer del panorama internacional.
El canvi econòmic que experimentàrem durant els anys 80 del segle passat i que va continuar en els següents només es pot qualificar de brutal. Aleshores no ens adonàrem del canvi, ja que els humans som curts de vista. Només recordem el que va passar fa quatre dies i veiem el futur tan negre, com fins fa ben poc els seguidors del Barça. Els catalans som patidors de mena.
Miquel Calçada no deu tenir problemes a l'hora de trobar catalans per a les seves cròniques d'Afers Exteriors a TV3. Avui dia s'ha de recomanar als viatgers que no parlin en català i diguin segons què quan viatgin per països exòtics, perquè es trobaran gent que els entendrà. Els catalans es mouen i la majoria ho fan per interessos comercials, per estudis o per feina. Planyo aquests darrers si viuen i treballen fora perquè no han trobat feina a casa nostra.
El món és pla era el títol d'un conegut llibre publicat fa uns anys. No hi ha barreres ni grans obstacles per a les mercaderies ni inversions. El mercat és el món, les empreses catalanes ho han entès i es troben pertot arreu. Es tracta de petites i mitjanes empreses, llevat de Gas Natural i Abertis, vinculades a La Caixa.
Comprovo que aquest moviment d'internacionalització es produeix seguint el patró comú de l'empresa catalana. Si et mires les empreses d'una en una, no et causen un gran impacte. El fenomen és col·lectiu i no individual. “Sense lluita ni guerra.”
