La negativa de la CUP a avalar el projecte pressupostari de Junts pel Sí posa fi al miratge polític que el sobiranisme va fabricar després de l’amarga victòria del 27-S. Malgrat els posteriors intents de maquillar els resultats, l’independentisme va tenir a les urnes tres derrotes en una, perquè amb el 47,8% va perdre el seu autoplebiscit, CDC i ERC van sumar juntes menys diputats dels que tenien per separat i totes dues, així com el procés sobiranista en el seu conjunt, van quedar a mercè dels anticapitalistes de la CUP.
La proclama rupturista del 9-N al Parlament va ser un estratagema, al final frustrat, perquè Artur Mas conservés la presidència, i la seva posterior renúncia en favor de Carles Puigdemont, una maniobra per evitar una repetició electoral que atemoria Convergència, però també Esquerra. Mas va fingir llavors haver blindat amb la seva immolació l’estabilitat parlamentària del Govern, però la CUP, és evident, no es va donar per al·ludida.
Els negociadors, amb Oriol Junqueras al capdavant, assumeixen que el rebuig de la CUP té poc a veure amb el projecte i molt amb la convicció dels cupaires que el Govern no està disposat a desafiar la legalitat ni a desobeir l’Estat per aconseguir la independència. Si les discrepàncies versen més sobre els ritmes i fites del full de ruta sobiranista que sobre les partides econòmiques, això no va de comptes, sinó d’una altra cosa.
La Generalitat pot inventar-se impostos que no pagarà ningú quan quedin en suspens. Pot crear estructures d’Estat que cap funcionari activarà si així posa en risc la seva feina. Pot fins i tot decretar l’impagament del deute, sabent que el seu únic prestatari, que és Hisenda, li tancarà immediatament l’aixeta de la liquiditat i ja no podrà pagar ni les nòmines. La famosa desconnexió, en el fons, no és cap altra cosa que apagar el llum. Quedar-se a les fosques.
Alliberar-se d’urgències
L’alternativa és assumir públicament que el resultat plebiscitari del 27-S va ser el que va ser, alliberar-se de les urgències històriques i abandonar l’il·lusionisme. Obrir, en suma, una nova etapa més realista i incloent, d’acord amb la realitat plural del país
.
