Crònica de l’‘okupació’

No se li pot negar, a la CUP, la capacitat de renovar el repertori de debats dialècticament pirotècnics. En pocs anys, qüestions reservades a cercles marginals han envaït grans superfícies de l’actualitat. No fa pas tant, el diputat David Fernàndez va coronar cims d’alta valoració (superant Duran Lleida) gràcies a un estil parlamentari que alternava el conat de llançament de sandàlia o l’insult (Rato) amb la moderació d’una comissió d’investigació amb brots de pedagògica vergonya aliena (Pujol). Fernàndez encarna un radica­lisme independentista de rostre humà i ha trobat un equilibri entre el to de veu xiuxiuejant (com fan els grans pescadors de barra de bar perquè els peixos se’ls acostin), fer bandera d’un ideari de consigna de samarreta barrejada amb una respectuosa divulgació de l’obra d’Ovidi Montllor i un orgull de classe condensat en aforismes de proteïna eficaç, com “puny tancat contra les retallades, mà oberta pel procés”.

La renovació orgànica de la CUP ens va portar la renovada serenor d’Anna Gabriel i, després de l’aventura simpàticament erràtica del llibertari Antonio Baños, una capitania rotatòria que ha alternat rictus mediàtics tan diversos com els de Gabriel, Reguant o Salellas. Combinar una sobre­exposició permanent amb tanta diversitat de portaveus obliga a cometre errors. I el més curiós és que fa l’efecte que els errors esperonin encara més la set de justícia i de canvi de molts electors, abandonats pels partits convencionals (i traïts per la lupa malèfica dels mitjans del sistema) i de simpatitzants legítimament convençuts que l’obra pràctica de la CUP, especialment als municipis, és més fiable que el seu rigor teòric. No ser convencional permet ser innovador, també en els excessos. L’últim, manifestat per Reguant però habitual en l’ecosistema revolucionari, centra el nou debat en si s’han d’ okupar les segones residèn­cies. És un debat de societat opulenta, i té la perversa habilitat de donar per fet que okupar les se­gones residències és normal. I l’opinió de Reguant, que ­insisteix que ni ella ni la CUP són portaveus dels okupes, no defrauda: “Depèn”. Encuriosit per saber quanta per­plexitat puc suportar, descobreixo que, en funció de les ­circumstàncies, es podria okupar una segona residència. Per aportar idees al debat, proposo que s’instauri un Servei ­Català d’Okupació, que reparteixi entre propietaris de ­segones residències unes EIO (Etiqueta d’Idoneïtat Oku­pa­tiva ). Funcionaria com la ITV (com la bona, s’entén) i obligaria a fer una revisió anual per estudiar les circumstàncies de cada cas. A la façana, el propietari hauria de ­posar-hi una EIO ben visible que, en funció del color, informaria ­sobre si la residència pot ser okupada immedia­tament, ­pròximament o amnistiada pels perits que determinin quines cases són el fruit d’un treball digne i quines no. Ah, i segons aquest nou mapa justicier, les cases amnistiades passarien a formar part d’una bossa opcional de residèn­cies susceptibles de ser robades. Ep: sempre en funció de les circumstàncies.