Ridícula lletania

L’embolic que s’està fent el PSC a si mateix a compte de la consulta catalana, que no seria una consulta sinó un referèndum pactat, però només si falla la reforma constitucional, però tampoc no seria un referèndum a Catalunya sinó a tot Espanya, de manera que no seria un referèndum d’independència sinó una enquesta sobre la simpatia dels catalans a Espanya, és a dir, ningú no sap què seria, ja que tot aquest vidriòlic embolic comença a vorejar el ridícul.

La veritat és que no entenc per què Miquel Iceta –que a més de ser intel·ligent, ha demostrat sempre molta gosadia– es dedica a tanta ximpleria sobre el tema català, quan ni ell no creu en consultes ni ho desitja el seu partit, i a més ho detesta el germà gran espanyol. Em sembla un exercici diletant i, sobretot, inútil, que li resta credibilitat a la molta que ja ha perdut. I aquest és el quid de tan difícil qüestió, que sobre el relat català el PSC ha perdut el mapa, el nord i la brúixola i, difuminat en discursos amb naftalina, es resisteix a admetre el que és una evidència: no té cap projecte per resoldre el conflicte Catalunya-Espanya. Per descomptat, és cert que no té projecte perquè ha llançat per la borda el que va tenir en els orígens i a més ha depurat les restes en les purgues dels darrers temps. Però, tot i així, calia esperar algun relat propi d’una certa valentia que enviés un doble missatge: la seva personalitat catalana es mantenia sota mínims, però es mantenia, i hi havia una sortida socialista per a la cruïlla catalana.

No n’hi ha, i tot el que es perpetra des d’aquell forat negre sona a buit i a fals, perquè intenta emmascarar la veritable naturalesa de l’invent. Potser haurien d’alliberar-se de complexos i dir obertament que no tenen cap sortida per al problema català, que la seva disciplina espanyola els impedeix d’acceptar una consulta democràtica i que venen fum per amagar el foc. Personalment crec que és més indigne protagonitzar farsa rere farsa que mostrar amb naturalitat la pròpia naturalesa. I si han decidit ser una comparsa del PSOE, que ho siguin amb totes les conseqüències, sense tanta dissimulació, tant projecte vacu, i tanta òpera bufa. Perquè entretenir el personal amb propostes estèrils que s’esvaeixen al primer buf serveix per al titular diari però deixa famolenc el ciutadà responsable. I el que és pitjor, el deixa amb cara de ximplet. I això és el més antipàtic de tota aquesta broma.

Acabo amb la famosa màxima d’un analista de categoria, el gran Groucho Marx que, respecte al PSC i el seu conte de la lletera català, resulta oportuna: “La política és l’art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar després els remeis equivocats”. O les consultes fan­tasmes, o els referèndums enquestes, o les reformes impossibles, o el que més se’ls ocorri, que quan no hi ha compromisos de fons, sempre hi ha quincalles.