Els equidistants

La Vanguardia en català | 03/09/2015 - 00:00h


Fernando Ónega


Ai, l'equidistància! És el nou adversari ideològic del ­pensament dominant. Va reaparèixer a l'abric del procés gairebé amb la mateixa força mediàtica que quan calia combatre el terrorisme etarra. Fa furor en l'adoctrinament del Partit Popular i en determinats mitjans informatius. Aquest país, segons el que es pot llegir diàriament, es divideix en tres fronts, almenys fins al 27 de ­setembre: l'espanyolista, portador de la veritat revelada i, per tant, l'única religió veritable; el separatista, pervers, egoista i herètic, que vol trencar la nació de forma irresponsable, i l'equidistant, que no defensa la independència de cap territori, però tampoc no li fa front amb la convicció i la contundència que exigeix l'ortodòxia. Per ­exemple, es limita a fer propostes d'entesa o de reforma constitucional per aconseguir l'encaix efectiu de Catalunya a l'Estat espanyol.

La qualificació d'equidistant no es guanya fàcilment. En primer lloc, es requereix viure i treballar al costat espanyol de l'Ebre. El senyor Duran i Lleida podria ser un bon símbol d'equidistància, perquè continua creient en el diàleg, en els ponts i en altres obres d'enginyeria, però ningú no l'hi reconeix, perquè se sap que és català. Els socialistes, en canvi, com se'ls suposa dependència jeràrquica de Madrid, es mereixen el qualificatiu i el PP els hi atorga amb generositat. L'última vegada, quan Felipe González va publicar la seva famosa epístola "Als catalans". El gran mèrit que li van reconèixer els exegetes conservadors és que deixava fora de combat l'equidistància de l'actual PSOE, de l'actual PSC i dels seus secretaris generals, Pedro Sánchez i Miquel Iceta. Veure Felipe González fora de l'equidistància va ser lluir-lo com un trofeu conquerit a l'esquerra.

L'equidistància té arrels cristianes: "Qui no està amb mi està contra mi", i l'equidistant és un repudiable moderat de conviccions poc profundes, que neda entre dues aigües. És un feble mental que no sap distingir el bé del mal, no sap separar el PP de Bildu i encara menys de Podem, i no mereix que li lliurin la governació del país. És, per descomptat, un centrista, capaç d'intentar comprendre i discutir les raons de l'adversari, però això no es porta en la política actual. I és la nova versió del tebi del franquisme, que no reunia mèrits per ficar-lo a la presó ni enviar-lo a l'exili, però que mai no obtindria el certificat d'adhesió al règim que expedia la Guàrdia Civil.

Potser he comès la injustícia de parlar del poder central, perquè és l'encunyador del terme, però també té la seva ­versió nacionalista i catalana, que mereix una altra columna. El que vull dir és: si l'equidistància és la nova malaltia política, i l'equidistant el nou malalt contagiós, vet aquí una mostra de com camina la salut de la moderació en aquest país.