En tot aquest temps la societat catalana no es mereixia una proposta de Madrid nova i renovada?

La Vanguardia en català | 03/10/2014 - 00:00h


José Antich


Des de dimecres ja es pot visitar al Grand Palais la retrospectiva més important que se li ha dedicat mai a Katsushika Hokusai, un dels artistes japonesos més rellevants i, sens dubte, el més conegut a Occident. La mostra, que molts pensen que serà la protagonista de la tardor cultural a París, consta d'un total de 500 obres, una part significativa de les quals no havien sortit mai del Japó, ni segurament ho tornaran a fer un cop s'inauguri a Tòquio l'any que ve el museu que portarà el seu nom. L'exposició comparteix edifici amb una altra col·lecció de pintures i escultures de la rebel Niki de Saint Phalle, meitat francesa i meitat nord-americana i una de les primeres artistes feministes. Hokusai és un vell conegut dels parisencs des de mitjan segle XIX, quan els seus dibuixos van arribar a la capital i van causar autèntic furor entre els més famosos impressionistes o postimpressionistes del moment. De Degas fins a Monet, passant per Renoir i Van Gogh, es van declarar admiradors seus.

A la sala principal del primer pis de l'exposició hi ha la seva peça més coneguda, La gran onada de Kanagawa, la icona japonesa més famosa a escala mundial, que per si sola mereix una visita al Grand Palais i compensa amb escreix l'estoica espera a les cues que s'hi solen formar. Tot i que no és l'obra original executada per l'artista, perquè no existeix, sinó una versió del Victoria and Albert Museum de Londres, és imprescindible entretenir-se en el gravat que, al costat d'altres de menys coneguts, dóna nom a la seva obra principal, Trenta-sis vistes del mont Fuji. Feta a partir d'una fusta policromada amb característiques especials per conservar l'estampació en bones condicions després de moltes impressions, i conegut també popularment per La gran onada o simplement L'onada, el primer que crida poderosament l'atenció del gravat a un profà és que sigui tan petit: no arriba als 40 centímetres pel costat més llarg. Aquestes mesures no li resten força sinó que li concedeixen una energia visual impactant.

La potència que desprèn el gravat és descomunal. Una onada està a punt de trencar sobre unes fràgils embarcacions amb el pic més alt del Japó, el Fuji, al fons. De la cresta de l'onada en surten unes grapes que amenacen de fer miques les barcasses que han sortit a capturar la primera tonyina de la temporada, la que es paga més cara. Un núvols pesats arraconen les boires, en un canvi substantiu de llenguatge en el paisatge japonès dibuixat fins ara. Els pescadors saben el risc d'una mar enrabiada, però han sortit a pescar. Òbviament, ningú no sap què va passar després. Un cop de mala sort va fer que Hokusai s'arruïnés als 70 anys i hagués de continuar pintant, tot i que les seves condicions físiques havien minvat substancialment i tenia un braç gairebé paralitzat. Gràcies a aquesta obligació sobrevinguda, dos anys després donaria la seva obra més emblemàtica i tindria l'etapa creativa de més èxit.

L'endemà de passar el Barça per París i quedar per terra els seus futbolistes, tan elogiats, després d'un partit mediocre al Parc dels Prínceps, contra un Paris Saint-Germain voluntariós i necessitat de bones notícies, els directius del club blaugrana haurien d'haver fet un volt pel Grand Palais i aturar-se davant La gran onada. Haurien comprès que si aquesta temporada la barcassa tampoc no arriba a bon port és probable que les opcions d'afrontar la seva somiada reelecció es redueixin. O s'esvaeixin del tot. És cert que la temporada està començant, però lamentablement alguns dels errors ja són massa coneguts de cursos anteriors. No sempre el gran guanya el petit, i això explica la satisfacció als carrers de París després del partit. L'alegria era més pròpia d'una gesta esportiva històrica que d'un duel molt preliminar de la Lliga de Campions.

La ira d'aquest mar enrabiat davant el Fuji, un dels 47 volcans potencialment perillosos que hi ha al Japó i que es podrien despertar sobtadament, serviria també per evocar l'encrespament de la partida que enfronta els governs de Mariano Rajoy i Artur Mas. Tot i que des de l'any 1707 el Fuji no ha entrat en erupció, dissabte passat un dels cràters perillosos, el d'Ontake, sí que ho va fer. Va provocar diversos morts i va arribar al compromès nivell 3, en una escala d'1 a 5, una cota en la qual ja es recomana oficialment que les persones no s'acostin a la zona. Tot ve d'aquell Estatut aprovat al Parlament el 2005, retallat de manera inclement durant els mesos següents a les Corts Generals i finalment votat i aprovat en referèndum pels ciutadans de Catalunya el 2006. Setmanes més tard vindria el pitjor: el recurs del PP al Tribunal Constitucional perquè quedés absolutament desnaturalitzat després d'impugnar més de la meitat de l'articulat i disposicions finals. Després de quatre anys interminables, el TC va decidir el 2010 en una interlocutòria que va tenir molt d'hostilitat i bel·ligerància política encara que estigués revestida d'una aparent neutralitat judicial. Entremig, les taules petitòries als carrers d'Andalusia contra l'Estatut i la presentació de quatre milions de firmes al Congrés dels Diputats recollides pels populars demanant un referèndum a tot Espanya. Un mantra aleshores del tot estrafolari.

Han passat més de deu anys des que van començar els treballs per a la reforma de l'Estatut i han ocupat el càrrec tres presidents de la Generalitat de perfils molt diferents. Un socialista defensor d'un federalisme asimètric (Maragall, 2003-2006), un altre socialista valedor d'una proposta federalista sense adjectius (Montilla, 2006-2010), i ara un nacionalista-sobiranista. Artur Mas és al Palau de la Generalitat des de fa una mica menys de quatre anys, un període convuls com cap altre en aquestes últimes dècades. La desafecció creixent que s'anava produint en àmplies capes de la societat catalana no només s'ha consolidat sinó que va accelerar d'una manera significativa arran del trasbals que va provocar la sentència de l'Estatut i els silencis de PP i PSOE. En tot aquest temps la societat catalana no es mereixia una proposta de Madrid nova i renovada? Per què no s'ha fet res per intentar-ho? Per què tornava a ser més fàcil utilitzar Catalunya per guanyar vots a la resta d'Espanya?

El cert és que avui cap d'aquestes tres preguntes no tenen resposta i s'ha creuat el llindar que el president Mas mateix va definir fa uns mesos com un territori desconegut. Les dues parts s'observen esperant cadascuna un error de l'adversari i acuitats per les seves respectives majories polítiques i ciutadanes, en el cas català, i polítiques i mediàtiques en el bàndol espanyol. Fins al 9 de novembre passaran moltes coses i qui avui vulgui fer-ne un diagnòstic definitiu i concloent s'equivocarà. La guerra de nervis i de desinformació també compten.

En acabar el recorregut per l'exposició del Grand Palais val la pena refer els passos inicials i tornar a observar l'onada de Hokusai des d'una òptica no merament estètica sinó intentant penetrar en els detalls. En realitat, les barcasses no estan, com es pot pensar, sortint al mar sinó tornant a port. Totes tres van plenes fins dalt de pescadors. De sobte, la primera impressió angoixant de destrucció imminent es difumina i deixa pas a un altre efecte molt menys greu en què els pescadors tornen a casa enmig de la tempesta. La imminent bolcada era tan sols un esquer de dramatisme.