Es disparen les alarmes, eixorden els micròfons, s'abranden les reunions i a les cantonades de Palau els bibelots respiren trencadissa. Sembla que arriba el cataclisme, ara que l'Estat ha decidit l'estratègia del frontó per estressar el procés, trencar les complicitats i radicalitzar el carrer. Amb la tensió, doncs, que provoca el no a tot, els taumaturgs s'apressen a augurar mals temps per a la porcellana fina, metàfora poètica de la unitat política al voltant de la consulta. Diuen que ja han saltat espurnes entre els dos grans, i que el tàndem Mas-Junqueras podria tenir alguna ensopegada. I amb aquest soroll de fons, i el tam-tam recurrent del frontó espanyol, la pregunta recorre l'espina dorsal del país: es trencarà la unitat dels partits al voltant de la consulta?
Aquest és, sens dubte, l'objectiu de l'Estat: avortar el procés trencant la unitat per derivada radical. I, en conseqüència, l'objectiu dels partits del pacte ha de ser el contrari: mantenir-la si us plau per força. La qual cosa, certament, no és fàcil, perquè si bé no costa gens anar units davant d'una consulta legal, les diferències esclaten si l'escenari és de prohibició i necessita dreceres complexes.
En aquest punt, i a l'espera d'esdeveniments, goso dir que ho aconseguiran, i ho sustento en tres fets: el primer, que ja hem viscut aquest moment en altres etapes del procés, quan el soroll de la baralla mediàtica no deixava veure el consens que s'anava construint de portes endins. Vàrem estar setmanes sentint que no hi hauria acord per a la declaració de sobirania. Pam, n'hi va haver. Després semblava impossible un acord per a la data i la pregunta, i les tertúlies d'arreu ja cantaven les absoltes al cadàver del procés, malgrat que fos ben viu. I, pam, hi va haver acord. I, bis repetita placent, també hi va haver el mateix soroll per a la llei de Consultes i, pam, hi va haver acord. És cert que a mesura que el procés avança i ensopega amb els esculls inflexibles de l'Estat, també són més complexos els acords entre opcions ideològicament tan diferents.
Però, i heus ací el segon motiu de l'optimisme, també és cert que tots sabem la transcendència del moment, que el vaixell que ha salpat no pot tenir fugues d'aigua, i que el primer que trenqui la unitat quedarà molt retratat davant la ciutadania. Finalment, i no és cosa menor, el carrer està unit des de la gran heterodòxia del país, i aquesta unitat ciutadana reclama unitat política. De manera que només cal donar una mica de crèdit als representants polítics -que han demostrat a bastament que poden fer quadrar el cercle-, tenir una mica de paciència i conscienciar-se que, si hem arribat fins aquí, no ho tirarem tot per la borda al primer escull que patim. Ho va dir Juvenal: "Confiar en tothom és insensat, però no confiar en ningú és neuròtica feblesa". Confiem, doncs, en la solidesa de la porcellana.
