Ser espanyol (i tal)

Molts espanyols d'aquí no enteníem per quina raó s'insistia a menystenir el sentiment de catalanitat

La Vanguardia en català | 03/10/2014 - 00:00h


Sergi Pàmies


Durant trenta anys la meva mare no va tenir passaport i va sobreviure amb identitats administratives basades en papers falsos i una gran resistència a guerres civils i fredes. Quan finalment li van retornar el passaport (1970) es va emocionar molt, més per recuperar una condició que li permetia abandonar París i tornar al seu país que per furor patriòtic. Pels seus fills, en canvi, ser espanyol no depenia d'un passaport sinó de la percepció de l'entorn i de l'eficàcia amb la qual els francesos etiquetaven els immigrants. La paradoxa era que cap dels quatre fills d'aquella espanyola apàtrida havia nascut a Espanya. Malgrat això, van interioritzar la seva nacionalitat a distància, probablement per osmosi.

En aquestes condicions l'espanyolitat era una herència transformada en signe precari d'identitat que, un cop instal·lats a Catalunya, els fills van confrontar amb altres certeses. Per exemple: adonar-se que molta gent se sentia exclusivament catalana. Malgrat el que sovint s'explica, la convivència entre els uns i els altres ha estat imperfectament satisfactòria. Les dissonàncies entre els que se senten monotemàticament catalans i els que tenim identitats farcides com les olives a l'espanyola han estat mínimes però no calia ser cap visionari per preveure que, a mesura que la pràctica democràtica es normalitzés, la demanda d'una catalanitat exclusiva creixeria. Sovint alguns espanyols d'aquí no enteníem per quina diabòlica raó s'insistia a menystenir aquest sentiment de catalanitat i a alimentar la fòbia política, fiscal, cultural i sentimental. I tampoc compreníem que una part del sobiranisme es beneficiés escandalosament i cínicament del negoci de la confrontació. Per mandra o ingenuïtat, pensàvem que era possible mantenir-se en un territori de negligència compartida i resignar-se a la rutina del patriotisme pendular i a una mercadotècnia casernària capaç de parir frases tan al·lucinògenes com "son españoles los que no pueden ser otra cosa" (Cánovas del Castillo), "ser español es una de las pocas cosas serias que se pueden ser en este mundo" (J.A. Primo de Rivera) i "ser español ya no es una excusa, es una responsabilidad" (lema d'un anunci de Nike). Ara vivim un moment de tensió entre dues legitimitats i una única legalitat. Les grans frases, igual que les trinxeres jurídiques com a substitut de la intel·ligència política, no són suficients. Per higiene mental, sovint ve de gust fugir de l'intercanvi d'idealismes dels que volen convertir-nos en herois, màrtirs o traïdors. En aquests dies que alternen l'alta transcendència i l'antropologia grotesca cadascú es protegeix com pot. Quan la visceralitat induïda comença a asfixiar-me, em refugio en el programa de Karlos Arguiñano. Miro com atén els dubtes dels espectadors davant d'un mapa d'Espanya que no desprèn cap tuf inquisitorial i l'escolto definir aquest país amb una precisió emocionant: "Mosaico de cocinas".