La projecció de Lambert

Edició impresa Política | 03/10/2015 - 00:00h

Enric Juliana


El savi alemany Johan Heinrich Lambert va publicar el 1759 una nova cartografia. Fins a aquell moment, la representació més coneguda del globus terraqüi era la projecció cilíndrica desenvolupada pel geògraf flamenc Gerardus Mercator el 1590. Imaginem que la Terra és un globus inflable a l'interior d'un cilindre. El globus s'infla fins a ocupar el volum del cilindre, imprimint la seva superfície a les parets d'aquest. Es talla el cilindre de manera longitudinal, i s'estén com si fos una pell de taronja en una superfície plana.

La projecció cilíndrica va ser molt útil per a la navegació -la llegenda diu que Mercator va morir sense haver vist mai el mar-, però exagera molt les superfícies més allunyades de l'equador, creant enganys visuals que encara perviuen. Groenlàndia, per exemple, sempre ens ha semblat tan gran com l'Àfrica. Malgrat aquestes distorsions, Google Maps ha recuperat la projecció de Mercator, entre altres motius per assegurar la verticalitat i l'horitzontalitat de les direccions nord-sud i est-oest.

Fill d'un sastre i descendent d'una família d'hugonots francesos refugiats a Alsàcia, Lambert va escriure sobre filosofia, va mesurar la intensitat de la llum, va inventar el fotòmetre i l'higròmetre, va imaginar el primer megàfon -era una mica sord-, va idear una funció matemàtica (la funció W), va estudiar l'òptica i es va interessar per les estrelles. I va dibuixar mapes. Va corregir la vella projecció de Mercator i va desenvolupar la projecció azimutal, també coneguda com a projecció de Lambert.

Aquesta innovació cartogràfica consistia en la projecció de la superfície terrestre sobre un pla tangent a l'esfera, des de qualsevol punt del planeta. Dos-cents cinquanta anys després, la informàtica permet crear projeccions azimutals instantànies. N'hi ha prou amb informar a l'ordinador de la latitud i la longitud i aquí tenim Barcelona convertida en el centre del món. Aquí tenim la crònica política de la setmana.

Barcelona ja va fer un Lambert fa vint-i-tres anys. Durant els Jocs Olímpics del 1992, la ciutat es va percebre a si mateixa com a centre del planeta. En realitat, els discursos sobre la projecció azimutal havien començat molts anys abans, assolint un consens social i polític de gran amplitud, que Catalunya no tornarà a conèixer en moltíssim temps. "El que més em sorprèn de Barcelona és el control que sembla que ha aconseguit sobre l'entropia. Aquí, els acords sembla que tenen a ratlla el desordre", em confessava en aquelles dates l'escriptor Robert Hughes, crític d'art de la revista Time i autor d'un llibre divulgatiu sobre ­Barcelona dirigit al públic culte nord-americà. Molts americans van decidir viatjar a la latitud 41°23'59"N, longitud 2°10'11"E, després d'haver vist les cerimònies olímpiques per televisió i haver llegit el llibre del crític d'art més prestigiós de la premsa dels Estats Units.

En el seu primer episodi Lambert, Barcelona es va projectar com una ciutat feliç i interessant en un món que creia que tenia ben agafades les brides de la història després de l'ensorrament del mur de Berlín l'any 1989. Els Jocs de Barcelona van ser l'última gran festa civil del miratge pacífic de finals del segle XX. El dia de la inauguració, Sarajevo ja estava sota setge i a Algèria es ­tallaven colls. Barcelona té un deute amb Robert Hughes, gegant australià que ja no viu en aquest món i no pot comprovar l'avenç de l'entropia en totes les longituds i latituds.

Catalunya ha fet aquesta setmana el seu segon Lambert, després de quatre anys de tenaces i multitudinàries manifestacions olímpiques. Exercicis d'emulació, fins a assolir la segona projecció azimutal, que va tenir lloc diumenge passat amb els resultats per tots coneguts.

El 1992, la crítica internacional va ser unànime i laudatòria. Bravo! El 2015 hi ha molta divisió d'opinions, com bé explicava Lluís Uría a La Vanguardia de dimarts passat, informant de les reaccions intenses i contradictòries davant les eleccions catalanes del 27 de setembre. Denominador comú: compte amb afegir més entropia al desordre europeu realment ­existent. Si poden, pactin i arribin a un acord.

Després de viure aquest segon pic lambertià , a Catalunya ha passat aquests dies una cosa sorprenent. Els aparents vencedors de la jornada electoral -en nombre d'escons- han abandonat els mapes del món sobre la taula i s'han retirat sobtadament del debat sobre la interpretació política dels resultats, per tancar-se en una discussió opaca, domèstica i regional sobre la presidència i el repar­timent de les cadires. S'han transformat en carn de tertúlia. L'espectacle és formidable: Catalunya en mans de la seva pròpia entropia.

A Madrid, Mariano Rajoy ha pronunciat per primera vegada l'andreottiana paraula finezza per referir-se a Catalunya."Caldrà abordar aquest assumpte amb finor i sense angoixa", va dir dimecres, com si enviés un missatge, tous azimuts , als preocupats governs estrangers.