Pallassos ansiosos de fronteres

La Vanguardia en català | 03/10/2015 - 00:00h


Gregorio Morán


Us en recordeu? Adoràvem els pallassos dels circs, fins i tot els dolents. Eren els nostres actors favorits. Una altra professió que es va anar morint, o deteriorant. Ara el pallassatge està dominat per la política, i no fa cap gràcia. Possiblement tenim la classe política més incompetent d'Europa, Déu n'hi do! Cal posar el llistó molt alt per aconseguir una gesta com aquesta. Està demostrat. Abans hi havia una Catalunya. Ara n'hi ha dues, i riuen i es diverteixen perquè una correspon al 47,8% de la població i, l'altra, al 52,2%.

Com que és poc probable que els de TV3% facin el mínim esforç i el gremi en general està inclinat a llepar culs de neòfits bel·licosos amb passió, intentaré fer un modest acostament al ­paisatge després de la conversió dels pallassos ansiosos de fronteres en L'armata Brancaleone , aquell film inoblidable de Mario Monicelli amb Vittorio Gassman al capdavant.

Creieu que un país pot canviar perquè el 47,8% de la població digui sí i el 52,2% digui no? Els pallassos amb fronteres no van avaluar bé l'aposta i ara resulta que van guanyar les eleccions però no el plebiscit pel qual van apostar-ho tot. Però per pura lògica, els del no, que sí que van guanyar el plebiscit sense proposar-se'l, tindrien el dret a descollonar-se de riure. És a dir, que el país està passant, gràcies a quatre ­eixelebrats, per la ruptura del consens social. Els països no tenen cap altra divisió que la de les classes socials, i nosaltres patim el complex d'Eugeni d'Ors: o pensador oficial o res. Passa com a la Fira de Frankfurt de fa uns quants anys: Catalunya hi va enviar un centenar d'intel·lectuals, més que el Brasil. Ens mata la prepotència.

Si hagués de destacar dos trets definitius de les elec­cions autonòmiques més brutes que ha conegut Catalunya, el primer seria la liquidació d'Unió Democràtica. Amb les seves deficiències, corrupteles i fariseismes, era l'únic partit catòlic en una Catalunya en què l'Església i els seus ordes monàstics exerceixen una autoritat notòria. I per si fos poc, conservaven un espectre social de respectabilitat i equilibri polític inexistent a Espanya. Ara, els caps redoblaran els seus despatxos i es faran més rics encara.

L'altre és de més abast. La liquidació de l'esquerra a Catalunya és un fenomen sobre el qual no conec ni un sol estudi digne, i això que bona part d'aquesta pretesa esquerra es dedica a la docència i a la ploma!, sigui dit sense ofendre. Quan es va acabar la poderosíssima (i vana) esquerra catalana sorgida del franquisme? Potser el 1980, quan Pujol comença el seu virregnat i els va col·locant a tots? No oblidaré la impressió que em va fer visitar Josep Benet, el senador d'esquerra més votat d'Espanya, la gran esperança beata de la Catalunya progressista, col·locat per Pujol en un despatx de la Rambla. Si Orson Welles va dir que les traïcions durant el període de la caça de bruixes a Hollywood es reduïen a conservar les piscines, aquí estaríem en la garantia d'una feina fixa amb dret a la Seguretat Social.

Es pot guanyar una alcaldia si hi ha una persona hàbil i amb valor per aturar desnonaments, que es diu Colau i que té traça per controlar una moguda tan difícil com una gran alcaldia. El final ja es veurà, però sense ella aquesta esquerra hete­rogènia no tindria res a fer. Però d'aquí a extrapolar l'experiència i inventar-se una romeria d'arribistes per repetir el miracle, hi ha un bon tros. Si l'adversari té un eslògan eficaç com Junts pel Sí, encara que es tracti de gent que s'odien, a qui se li ocorre crear-ne un altre que confon l'electorat com Sí que es Pot. (Què es pot, imbècil? Prendre el poder? Canviar el règim? Quin règim?) I, a sobre, posar de líder l'individu més desconegut de la quadrilla, per allò dels equilibris entre camarilles, un exmilitant del PORE, expert en associacions de veïns, ara que no hi pinten res! Explicar què era el PORE seria tan ridícul com demanar a Jaume Roures, el gran dels mitjans i dels tribunals, que ens detallés com funcionava la Lliga Comunista Revolucionària. Que aquesta esquerra de pa sucat amb oli perdés, estava cantat. El que no acabo d'entendre és què hi pintava el Podem de Pablo Iglesias en aquesta festa de derrotats històrics. Li costarà més que pagar les consumicions.

Una cosa semblant està començant a passar en els dos partits tradicionals.

Els socialistes de Catalunya mereixe­rien una narració de Jardiel Poncela. Mentre van copar càrrecs i regalies, tots eren una família jactanciosa de la seva pluralitat, la seva independència respecte a pressions exògenes... i la seva absoluta manca d'història i de principis. Sé que hi ha com a mínim mitja dotzena de gent decent, però els altres, eterns diputats, alcaldes, regidors... fins que va arribar la rebaixa i la merda els va impedir de continuar flotant, s'enfonsaven. Llavors van començar a córrer cap al soci majoritari, que amb el seu 3% es movien a les escombraries com nedadors de competició. Es van fer independentistes. Hi va haver casos tan graciosos com el de l'inefable Quim Nadal, dels Nadal i Nadal de Girona de tota la vida. Un bon dia, com que perdia la possibilitat de continuar guanyant, va fer una pirueta i amb el rostre de ciment armat que ha tingut tota la vida, es va dir que ell era catalanista per damunt de tot. Ja podeu entendre què és el tot.

No sé quina mena d'experts, si els me­diàtics o els enquestòlegs, podran explicar si la desimboltura de Miquel Iceta ballant va poder tenir alguna influència en el fet que la derrota del PSC fos tremenda, però no catastròfica. La música aconsegueix coses que la prosa i l'oratòria no obtenen. Però si no es converteix en cantant melòdic no crec que l'assumpte prosperi. El PSC, que en una època repre­sentava una pretesa esquerra a Catalunya, ara intenta poder pagar els seus empleats i que no li embarguin els locals, com a Convergència. Un altre cadàver en espera d'enterradors.

Esquerra Republicana? Un partit que no va ser d'esquerra ni quan es va inventar, ho explicava Josep Tarradellas (amb gràcia) i Heribert Barrera (sense; els déus no li van concedir sentit de l'humor, però el van compensar amb una sòlida perversitat). Però aquí els tenim com si fossin els reis del mambo i amb un secretari general que té un defecte físic que coincideix amb el del partit: no se sap mai cap a on mira.

I queda el miracle. Això que ara a tothom li sembla el més normal del món. L'aparició estel·lar de Ciutadans. No conec cap militant ni dirigent de Ciutadans, no els votaria en la meva vida, però he de reconèixer que ells han tingut dues victòries: no una, dues. La primera, haver aconseguit ser la segona força política de Catalunya després de patir un boicot in­formatiu que hauria d'avergonyir, si els queda una mica de vergonya, als de TV3% i altres veïns i col·laboradors. Ni tan sols a Albiol, el ­candidat del PP, no el van tractar amb tant de menyspreu. Al cap i a la fi, Albiol no apareixia com un competidor sinó com un esportista amateur, format a Badalona, i sense cap tret de casta. Segur que no va trepitjar mai el Círculo Ecuestre de Barcelona. Massa alt per a cambrer. Però no us confieu, els esportistes tenen sobre els altres una insòlita capacitat de resistència.

Tot està en procés de canvi. No em refereixo a la CUP, que mereixen capítol a part i que cada vegada s'assemblen més al caganer dels pessebres catalans: un imprescindible toc autòcton d'un senyor cagant enmig de la festa. Són la clau de la governabilitat de la dreta i si els donen la presidència del Parlament, fora d'aspectes d'abillament i calçat, ho faran atentament, sense acritud per als adversaris d'aquí, que són "de casa bona".

Ja Julià de Jòdar, escriptor menor i grimpador sense sort, que ningú no sos­pitava que podia ser a la CUP, ha advertit que Artur Mas ha de continuar. El compensaran.

En resum. No conec cap independentista que no sigui partidari d'un món sense fronteres, però mentrestant n'anhela una altra, la seva.