Vot sense retorn La Vanguardia en català | 03/10/2015 - 00:00h  Manuel Castells Així doncs, 1.957.318 catalans (47,7% de votants) han votat el 27-S per opcions polítiques que propugnen la independència de Catalunya sense ambigüitat. És obtús i fins i tot perillós menysprear aquesta voluntat política, com fan el Govern espanyol i el Partit Socialista, pel fet que un 39,17% s'hagin posicionat en contra de la independència (C's, PSC, PP) mentre que un 11,45% s'hagin refugiat en el dret a decidir sense pronunciar-se sobre el fons (Catalunya Sí que es Pot, UDC). Esclar que sense un suport massiu, bastant per sobre del 50%, seria irresponsable la declaració unilateral d'independència per part del Parlament de Catalunya. De fet, no ho faran ara. Quan els independentistes parlen del procés el situen en un mitjà termini (els màgics divuit mesos) tant per anar construint els instruments institucionals de la independència com, sobretot, obtenir una adhesió molt més àmplia de la població que els permeti afrontar la inevitable confrontació pacífica en condicions favorables. En aquesta perspectiva tenim un gran aliat: el fonamentalisme espanyolista del Partit Popular, tant en la versió light de Rajoy, com en la versió brutal d'Aznar, que avisa amb clarividència que cal actuar ara abans que perdin les eleccions. Està comprovat que cada gest recentralitzador i cada mesura repressiva es tradueix immediatament en més suport popular a l'independentisme i en més unitat entre els seus diferents components. La imputació contra Mas, Ortega i Rigau per organitzar una consulta no vinculant en què van participar dos milions de ciutadans és una estupidesa tàctica. Per molts tribunals que posin pel mig el que aconsegueixen és desprestigiar el poder judicial fent-lo partidista i revoltar els ànims. Fa una dècada el suport a la independència no arribava al terç de ciutadans, ara s'aproxima a la meitat. I amb mesures així poden fer decantar-se una part significativa dels vots d'Iniciativa i de Podem i alguns mes d'Unió, situant-se més enllà del 50%. I obliguen la CUP (per fi un partit amb principis!) a fer pinya davant un enemic comú que no dóna treva. L'estultícia política de PP i Ciutadans (que en l'oposició a l'independentisme no es diferencia) aglutina el nacionalisme català i a més introdueix una perillosa divisió al bloc constitucional, perquè Pedro Sánchez sap que no pot seguir el Partit Popular en la seva deriva intransigent. I mentrestant, l'opinió pública internacional s'ha assabentat del problema català i sectors influents a Europa, Amèrica del Nord i Amèrica Llatina aconsellen la negociació. Aquesta és una conseqüència important del 27-S: en certa manera s'ha internacionalitzat el conflicte. D'una banda, Obama, Merkel, Juncker (o el seu traductor), Cameron, Sarkozy i d'altres han manifestat el seu desig de mantenir la unitat de l'Estat espanyol: les experiències traumatitzants de desmembraments d'estats a Europa de l'Est (induïdes per Alemanya i els Estats Units) els inciten a prevenir una crisi oberta abans que es produeixi. Però precisament per això, exerceixen una pressió discreta (excepte Sarkozy) per conduir a una negociació que ampliï l'autonomia a canvi de renunciar al separatisme. També es mouen en aquest sentit mitjans de comunicació importants, com The New York Times, The Guardian o Le Monde . Potser això motivi Rajoy (que ven la seva imatge raonable) a declarar-se partidari de la "finor" en el tractament de la qüestió catalana. El seu problema és que la finor de maneres es contradiu amb la intransigència centralista en qualsevol dels temes que puguin ser objecte de negociació. Mentre es multipliquen els gestos dels sectors ultranacionalistes espanyols, com l'homenatge a la bandera espanyola la celebració de la qual es trasllada oportunament a la caserna barcelonina del Bruc, sota els auspicis del Ministeri de Defensa i dels principals caps militars, incloent en el programa la desfilada de la brigada Barcelona. És més, la conjuntura política espanyola no afavoreix la negociació. Dirimir el resultat electoral del 20 de desembre en els propers mesos comporta una complicada competència entre els partits espanyols sobre qui defensa millor la unitat d'Espanya. Per al Partit Popular aquesta és la millor carta en la seva estratègia per aconseguir la primera majoria relativa en el que necessàriament serà un govern de coalició. Ciutadans sap que ara té un calador important en el vot antinacionalista a Catalunya. I fins i tot Podem replega veles davant el desastre del seu invent i encara que manté el dret a decidir ara es pronuncia pel no, la qual cosa el pot fer perdre encara més suport a Catalunya. I sense un fort suport a Catalunya cap esquerra no ha arribat al Govern des del 1986. Per això el principal dilema el té el PSOE. La seva estratègia a llarg termini, basada en la reforma de la Constitució cap a una Espanya federal que ampliï l'autonomia de Catalunya, xoca amb la necessitat a curt termini de no cedir al Partit Popular la bandera espanyola. De manera que no hi ha cap perspectiva de negociació fins que no hi hagi un nou govern a Madrid. I mentrestant, el fervor del moviment social independentista pot ser realimentat amb mesures legals repressives tant contra els seus polítics com contra decisions del Parlament, desplaçant cap al carrer i la xarxa el debat cada vegada més impossible en les institucions. De poc serveixen els arguments sobre la (im)possibilitat institucional, econòmica o internacional de la independència. És l'hora de les emocions. És l'ara o mai. I és el mai per principi del nacionalisme espanyol. Llavors? I si els republicans d'Esquerra preguntessin al Rei? Perquè si d'alguna cosa serveixen les monarquies és per temperar i negociar, a condició que el monarca sigui com Felip VI i no com l'anterior. Perquè coses més rares s'han vist en la història... |
|
|