Un Estat que fa plorar

La doble cita judicial es vivia en un espai de dos-cents metres, la distància que va de l’Audiencia Nacional –on el govern electe i fulminat pel 155 era citat a les 9 del matí– del carrer Gènova fins al Tribunal Suprem del carrer Marqués de la Ensenada –on la mesa del Parlament electe a les urnes i dissolta per Rajoy amb el 155 a la mà estava citada mitja hora més tard.

A un quart de nou del matí i en solitari arribava el vicepresident, Oriol Junqueras. Mitja hora més tard ho feien els consellers Jordi Turull, Raül Romeva, Josep Rull, Carles Mundó, Meritxell Borràs i Dolors Bassa, que aviat van rebre l’escalf de l’expresident Artur Mas, l’exconseller i exdiputat Francesc Homs, diputats i senadors del PDeCAT, ERC, En Comú Podem, la CUP i Bildu (el PNB no hi era), i alcaldes com Neus Lloveras (AMI) i Miquel Buch (ACM), aplegats a la plaça Vila de París, una superfície de 7.600 metres quadrats on tots els presents van ser engabiats de nou darrere una tanca policial. “No esteu sols! No esteu sols!”, corejaven els electes congregats. El crit era el mateix que el matí del 16 d’octubre van escoltar allà Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, però ahir havia perdut l’últim bri d’innocència i tenia un doble anhel: animar els imputats, sí, però alhora exorcitzar la por que el desenllaç elegit per la jutgessa Carmen Lamela fos el d’un segon dia gris. “Que estiguem aquí? No m’ho puc creure! 2017! 2017!”, es repetia la senadora d’ERC Mirella Cortés com si en el fons necessités confirmar el calendari per validar que la data no era en blanc i negre. Darrere els rostres de nerviós neguit hi havia de tot, des dels pares de Raül Romeva que encoratjaven els presents a no defallir fins a qui sabia i encara processava que el dia abans Josep Rull i Meritxell Lluís havien tingut la conversa més difícil amb els seus dos fills menors d’edat per explicar-los que el pare potser no tornaria l’endemà. “Ens poden fer sofrir, però només ens poden fer sofrir”, es repetia el diputat d’ERC Joan Tardà.

Qui va viure un dia doblement gris va ser Santi Vila, el conseller dimitit in extremis. Rebut al carrer Gènova per espanyolistes i neonazis d’Hogar Social amb insults i intents d’agressió amb banderes espanyoles, Vila es va endinsar a l’Audiencia Nacional amb el seu advocat Pau Molins. A diferència dels seus excompanys de gabinet, però, Vila va tastar el silenci fred dels seus i no va escoltar ni un sol crit de “no esteu sols!” per part d’aquells que no li perdonen que es patrocinés a si mateix en una incansable gira mediàtica de dotze hores precisament el dia que Carles Puigdemont clamava des de Brussel·les.

A dos-cents metres d’on Vila descobria el pes de la indiferència dolguda, un cordó policial permetia l’arribada de la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, el vicepresident, Lluís Guinó, la secretària primera, Anna Simó, el secretari tercer, Joan Josep Nuet, i la secretària quarta, Ramona Barrufet, a més de l’exvicepresident de la mesa i president del grup de JxSí, Lluís Corominas. La mitja hora de diferència entre les dues cites judicials va permetre als aplegats desplaçar-se a la porta del Suprem, on també hi havia el líder de Podem Catalunya, Albano Dante Fachin, i la diputada Marta Sibina i Xavier Domènech en nom d’En Comú Podem. En contrast amb Pablo Echenique (Podem) i Alberto Garzón (IU), que només van enviar el seu suport a Nuet i prou, Fachin i Domènech no van fer distincions i es van solidaritzar amb tots els imputats que seien davant el jutge Pablo Llarena al Suprem i davant la jutgessa Lamela a l’Audiència. En un nou gir irònic de la justícia espanyola amb els festius sagrats, l’endemà de convertir en dia hàbil el dia dels difunts citava de nou Forcadell i la mesa el dijous 9 de novembre, el dia de l’Almudena en què Madrid no ha vist mai el Suprem obert.

Després d’una espera que es va fer eterna per als companys, amics i familiars, a les 16.50 hores saltava la notícia que la jutgessa Lamela obeïa el fiscal i acordava la presó preventiva incondicional per a Junqueras i els consellers. A la plaça Vila de París es va fer de cop un silenci greu en què les abraçades es confonien amb les llàgrimes de diputats com Carles Campuzano i Jordi Xuclà –del PDeCAT–, Teresa Jordà, Joan Olòriz i Joan Capdevila –d’ERC– o Gabriela Serra, de la CUP. “No per esperar-ho...”, era el pròleg unívoc a les llàgrimes. En una mostra del cinisme burocràtic amb què funciona l’Estat per part de qui només té el BOE al cap, Joan Capdevila, un dels diputats que lluitava contra les llàgrimes, havia rebut una trucada des del govern espanyol hores abans. “Soc la secretària de la secretària d’estat d’Economia, Irene Garrido, i el truco com a deferència per informar que divendres va al Consell de Ministres l’avantprojecte de la llei hipotecària”, li va dir una freda veu de secretària que no va ni caure que l’interlocutor era ahir davant l’Audiencia Nacional.

Els electes presents es van consentir encara deu minuts de dol i plors compartits abans d’entonar Els segadors i corejar “no esteu sols!” i “guanyarem!” davant el tribunal. “Gràcies pel vostre escalf, però ara penso en els meus fills. Que sàpiguen, que tothom sàpiga, que tenen un pare digne, molt digne #Seguim”, va piular Meritxell Lluís. “Només ens poden fer sofrir”, havia dit Tardà. Amb les furgonetes policials travessant sorollosament el centre de Madrid amb rumb a Estremera (els homes) i a Alcalá-Meco (les dones), l’Estat era ja un estat que fa plorar.