Ni el posicionament del cap de setmana passat de la CUP, ni el fet que la política catalana entri en fase d'hibernació fins al febrer no representen cap sorpresa. Encara menys el pronunciament del Tribunal Constitucional sobre la declaració del Parlament del 9-N. Sí que resulten més sorprenents les raons adduïdes pels portaveus de la CUP per explicar la manca d'acord. Dir que els pressupostos de la Generalitat han de girar com un mitjó per fer-se realment socials només es pot fer si ignores la situació d'asfíxia financera de la Generalitat i que ara només queda un marge estretíssim de priorització de la despesa social. També sobta una mica que es vulgui identificar tot consorci sanitari amb privatització de servei públic. Amb les condicions adequades, el consorci és una de les possibilitats de gestió pública més eficients i socialment rendibles. Com em comenta amb sorna una amiga advocada, això és de primer curs de dret administratiu. Potser no calen tantes justificacions. La investidura és el pas necessari per permetre la formació d'un nou Govern compromès amb el mandat democràtic del 27-S. Tot i això, la CUP té tot el dret del món a prioritzar el veto a la figura de Mas per sobre dels acords programàtics. El que potser no és tan acceptable és que vesteixi de desacord programàtic la negativa a investir Mas. Entrem en un eclipsi de la política catalana tapada pel protagonisme electoral espanyol. Tampoc aquí s'esperen grans sorpreses. L'actual majoria conservadora podria transvestir-se en una nova majoria neoconservadora sorgida de la suma del PP i C's. Ara com ara, res no permet pensar en escenaris alternatius. Aparentment, l'únic que està en joc és la supervivència de Rajoy. Es pot trencar el bipartidisme clàssic, però hi ha més escuma superficial que moviments profunds de canvi |
|
|
