Presumit i lúcid, de conversa agradable, ulls espurnejants i camisa italiana, a estones murri, Josep Fornas, editor i polític, l'home del president Josep Tarradellas a Catalunya, ha fet 90 anys. Ara està escrivint les seves memòries, en què repassa una vida consagrada a la lluita antifranquista i el catalanisme. Des que va conèixer Tarradellas, el 1961, es va convertir en el seu delegat personal a l'interior del país, i va resultar un dels instigadors del seu retorn, el 1977. El 1980, en la primera legislatura del primer Parlament català, va ser diputat per ERC, on encara milita. Al capdavant de l'editorial Pòrtic, que crea el 1963, es converteix en el gran editor de la tradició republicana i la literatura memorialística, quan encara no s'havia inventat la memòria històrica.
Quina és la primera impressió en conèixer Tarradellas?
No només a mi, també a la gent que portava allí, l'impressionava sempre. Primer, una mica per l'aspecte, perquè era un home que tenia corpulència. Després, perquè la seva manera d'expressar-se de seguida creava una mena d'intimitat, encara que era reservat, no deixava passar d'un cert límit. Però feia que el personatge se sentís acompanyat i interessat per ell.
El paper del president a l'exili s'ha valorat prou?
Tota aquesta època encara no és prou coneguda. Durant l'ocupació de França, era molt complicat, i després, ell era bastant reservat, no s'exhibia. Va deixar de viure a París perquè allà tenia massa relació amb tothom i, en canvi, a Saint-Martin, la gent hi havia d'anar. Allí tampoc rebia a tothom, era bastant selectiu. Segons a qui, deia: “No, aquest no me'l porteu.”
Quina funció va tenir Fornas per a Tarradellas?
El que vam determinar és que ell volia conèixer les noves generacions. La seva generació, l'època de la dictadura [de Primo de Rivera] i de la República i l'exili la tenia completament controlada i viscuda. Però en canvi, les noves generacions que havien pujat, que eren la meva, no les coneixia. I és clar, ell volia conèixer aquesta gent que ens movíem en uns determinats cercles, gent de la cultura, del comerç o fins i tot industrials. Volia conèixer com es movia el país.
Per tant, vostè li portava gent a Saint-Martin-le-Beau?
Exacte. Era un home molt interessat a conèixer la gent, parlar amb ells i tenir-hi contacte. Això per ell era essencial. Era molt observador i, després, per aquesta mena de ser, era molt crític. De seguida es captava la gent. Per exemple, jo li vaig portar en Jordi Pujol. Però ell ja el volia conèixer.
Què en va dir?
“No us en fieu pas, d'aquest home.” Aquesta és la frase que em va dir el dia que en Pujol va marxar de Saint-Martin. Amb en Jordi hem estat sempre amics, però no hem coincidit mai. Cadascú ha anat pel seu cantó. Ara trobo que és una indecència el que ha fet.
Va veure clar que Tarradellas havia de tornar així, tal com es va fer?
Aquí vam crear un esperit de retorn. I això va ser la meva feina, cosa que no està en els manuals, però està en les meves memòries. Va ser positiu, perquè va ser lligar el passat amb el present. I jo crec que per Catalunya era bo. Encara que Esquerra sempre ha tingut un esperit independentista, nosaltres crèiem en aquell moment que això era absolutament impossible. Gràcies a un personatge que és mort i que em va dir que no el cités mai, i ho respecto, vaig poder connectar amb el president del govern espanyol, el Suárez. Llavors ja ve el retorn, el president fa govern i em diu “Fornas, què hem de fer, què voleu?” Jo li vaig dir: “Res”. Tinc aquesta manera d'actuar. Ho va sentir molt i es va emprenyar, perquè s'emprenyava quan les coses que ell volia no es feien. Però jo no volia formar part d'un govern. En canvi, el que jo volia era ser diputat del primer Parlament de Catalunya. Va ser quan amb l'Heribert Barrera vam ressuscitar l'Esquerra. Amb l'Esquerra en Tarradellas va marcar sempre molta distància. I això tampoc m'havia agradat, ni a l'Heribert ni la gent que coneixia. Amb tota aquesta gent érem una mica reticents. I va ser quan vam voler ressuscitar ERC per poder participar en les primeres eleccions. I vam treure 14 diputats.
L'excés de personalisme va ser un dels errors de Tarradellas?
Era així. No se'l podia canviar. Sempre va ser molt personalista. Per això a molts de nosaltres i a d'altres aquest personalisme ens feia ser-hi reticents. Érem respectuosos amb la seva personalitat, però el que no volíem era que ens collés i que haguéssim de fer el que ell volia.
El “Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí”, vostè ja l'havia visualitzat abans que passés?
No. Ell sempre diu que li va sortir espontani. Va ser una frase que va tenir gràcia en aquell moment. I més que res perquè va ressonar. Però tots sabem que va ser espontània.
Com definiria Tarradellas?
Era un home simbòlic. Ara et diré una cosa. En aquests moments, i en això et sóc sincer, per arribar a la independència no hi ha un Tarradellas, encara. El que passa és que espero que hi sigui.
Què voleu dir amb això?
Falta l'home d'empenta, amb una voluntat tremenda perquè això sigui i se la jugui fins a l'últim moment. Això va ser el Tarradellas. S'ho va jugar tot. Es va jugar el patrimoni i s'ho va jugar tot. Perquè l'altre problema del president Tarradellas era l'econòmic. Jo també era dels personatges que procurava que l'ajudessin. Però no n'hi havia mai prou, perquè gastava més del que tenia i havia hipotecat tot el seu patrimoni. I la gran escèptica era la seva dona, l'Antonieta. I després hi havia la Montserrat [la filla de Tarradellas amb síndrome de Down], me l'estimava. És curiós aquestes coses que passen. Jo m'estimava molt la Montserrat i havia conegut un altre disminuït, també amb síndrome de Down. Jo tenia quatre fills i nou anys després, mentre tenia relació amb en Tarradellas, va néixer la Laura. Ja ho sabíem. La meva sogra era metgessa i vam saber, abans de néixer, que era disminuïda. Quan vaig anar a Saint-Martin em va dir: “Què, ja sé que ha nascut...” I li dic: “Sí, es dirà Laura i, president, és igual que la Montserrat.” I es va posar a plorar. Em va abraçar i es va posar a plorar. Fins i tot em va fer plorar a mi. La meva dona i jo no havíem plorat, perquè vam pensar que la naturalesa és així. Era un home a qui no li havies vist mai saltar una llàgrima.
Enteneu que se'l critiqui?
Sí, és clar. Tothom és criticable. Jo també el critico. Més que res, pel seu mal caràcter. En el fons, era un home de reaccions. I quan una cosa no li plaïa reaccionava en contra i durament. Això de vegades no és necessari.
Però, en canvi, diu que necessitaríem un home d'acció com ell?
Sí. La diferència és que en aquest país hi havia una dictadura. Per tant, el plantejament era diferent. I ara tenim una democràcia, però precària. Pel fet que no es pugui fer un referèndum, això no arriba a ser una democràcia. Aleshores falta algú que faci possible un referèndum. Escolta, s'ha de fer. Hi ha d'haver un acte de violència. En certa manera, la voluntat de Tarradellas i el seu retorn van ser un acte violent. Encara que més o menys estava relacionat amb un acord amb el govern central, però no s'havia fet cap elecció perquè tornés. És a dir, no va tornar democràticament. Aquesta situació necessita una personalitat. I, perdoneu, perquè en Mas ho ha portat bé i la cosa l'està conduint, si ho pot celebrar ell, també ho celebraré jo, però no l'hi veig.
I en Junqueras?
En Junqueras me l'estimo molt, som molt amics, però em passa una cosa semblant.
En aquesta cruïlla d'ara, cap on hauríem de tirar?
Jo no vull fer prediccions, però és divertit de vegades fer fantasia. Si jo tingués 40 anys menys me n'aniria a la plaça Catalunya i declararia la independència d'aquest país.
Però això ens recorda el Sis d'Octubre, que no va anar bé...
És clar que no, però el dia que fes això és perquè aniria bé. Si tingués 40 anys menys ja ho prepararia, no? I jo no ho sé, si ho preparen o no...
Per què tenia tan clar que volia ser diputat al Parlament?
Sempre m'havia fet goig. Creia que era l'exponent de la democràcia ser representant del teu país. A mi la política m'ha interessat sempre per lluitar contra alguna cosa contrària. Si vaig lluitar part de la meva vida contra el franquisme era perquè allò realment era una dictadura. Però, a part d'això, no m'interessava el poder, no m'ha interessat mai. Ser representant és diferent, és estudiar i fer lleis, no tot sol, sinó amb companyia dels teus i dels altres. Jo vaig ser un diputat d'ERC però tenia amics en tots els partits.
D'aquella primera legislatura, què en recorda? Perquè llavors sí que estava tot per fer...
Va ser fantàstic. Poder anar improvisant i fent de tot. Vam tenir un president del Parlament, l'Heribert, que va ser un gran president. Això ho vam pagar a ERC, perquè si ell hagués sigut el cap del grup parlamentari hauríem fet més política. Era un home tan íntegre i exigent amb si mateix que ell només feia de president del Parlament.
Com és que decideix crear una editorial com Pòrtic?
Forma part d'aquest context. Jo conec tota aquesta gent i molts d'aquests tenien memòries. He sigut un gran col·leccionista de política i de cartellística. A més de conèixer tota la política catalana, també coneixia els polítics. M'interessava fer una continuació, recuperar aquest moment.
De tot el que ha publicat, de què està més content?
De la col·lecció de memòries. És la cosa més personal i íntima.
N'hi ha alguna que recordi que sorprengués molt a l'època?
Home, en Xammar era fantàstic. Era un bon escriptor i la seva vida era impressionant. Era un personatge extraordinari, en el sentit que era una persona normal. I això és encantador. Ja se sabia que tenia les memòries i es va crear una mena d'ambient que tothom les esperava.
Tornant a la situació d'ara, hi ha molt de desencís amb els partits...
El que passa és que vivim en una democràcia no total respecte de Catalunya. Vivim precàriament i encara hem de lluitar contra aquesta precarietat. Als 90 anys, això només ho dic, i espero que ho facin i estic segur que ho faran. Això funcionarà. I si no funciona ara, funcionarà un altre dia. Potser si arribo als 100 encara ho veuré, però si no, m'és igual, ja estic content.
Creu que veurà la independència?
Sí, és clar. Jo no he sigut mai pessimista.
Així ja ens en refiem...
És clar que sí, tranquils. Vosaltres, per descomptat, la viureu. Jo espero veure-la i vosaltres l'heu de viure i heu de fer un bon país. Els països petits tenen més possibilitats de ser bons països, perquè tenen més possibilitats de controlar les coses en democràcia i fer-les a benefici de tothom. Espanya és massa diversa i complicada. El dia que ens separem serà dificultós, però serà la sort d'Espanya. Ja no haurà de tenir aquesta preocupació per Catalunya. I hem de ser amics, no hi ha d'haver fronteres. A Europa no hi ha fronteres. Aquí hi ha molta gent d'origen espanyol que ha de sortir i entrar tranquil·lament, com ara. Això ho hem de resoldre de tal manera que, encara que passem una època difícil, Espanya potser ho passarà pitjor que nosaltres, però fins i tot els hem d'ajudar, que ho passin menys malament, encara que siguem independents. Hi ha matisos que s'haurien d'explicar perquè la gent s'acabi de convèncer més, de tenir més interès que això sigui possible.
