A la tres

Es pot acabar el 2017 desitjant un molt bon any nou 2016. Com també es pot començar el 2018 apel·lant a “l’estabilitat, la confiança i la normalitat a Catalunya”. Sí, es pot. El president espanyol ho ha fet. Del primer en va dir “lapsus”, el segon és l’argumentari que el govern espanyol intenta imposar des que va aplicar el fatídic –també per al PP, si no que li ho preguntin al desaparegut Xavier García Albiol– article 155.

Parlar de normalitat el dia abans que Oriol Junqueras comparegui per segona vegada davant del Tribunal Suprem. I després que tant el vicepresident com Joaquim Forn acumulin més de dos mesos a la presó; com Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, que el 16 de gener en compliran tres. I afegir-hi estabilitat i confiança ignorant deliberadament l’existència de presos polítics a l’Estat espanyol.

El Suprem serà un actor destacat en la legislatura que està a punt d’arrencar. Rajoy n’és plenament conscient, com també en són Ciutadans. Els taronges, en un exercici d’aritmètica creativa, han arribat a comptar quants diputats en presó o a l’exili els farien falta perquè la investidura d’Inés Arrimadas pogués prosperar. Tot d’una normalitat que fa por.

Si la premissa del PP, amb la col·laboració de Cs i el PSOE, era forçar unes eleccions, les del 21-D, perquè Catalunya tornés a la normalitat, per què ara no comencen per respectar el resultat de les urnes? Consistiria a aixecar, en primer lloc, un 155 que, a banda de sumir l’administració catalana en un laberint burocràtic, només ha servit per demostrar que el govern que hi havia és exactament el que volen els catalans. I, en segon lloc, implicaria oferir les condicions necessàries perquè els líders que estan a l’exili i als quals els ciutadans han votat puguin tornar. I fer exactament el mateix perquè els que estan privats de llibertat surtin al carrer. Aquesta és la normalitat que es va exigir en els passats comicis. Que ni a Rajoy ni als populars no els agrada, ho sabem. Però no poden, ni que ho vulguin, retrocedir en el temps.