La postveritat

Sixte Cambra ha resumit l’esperpent d’aquests dies amb precisió de cirurgià: “Mentre els diaris deien que estava detingut, jo estava assegut al meu despatx”. És a dir, una operació policial sensible sobre presumpta corrupció i que podia empastifar el prestigi de persones i partits es convertia en una xarlotada mediàtica, feliçment col·locada al bell mig d’un sarau polític de grans dimensions i d’un judici contra líders catalans que recorda la persecució política d’altres èpoques.

Tot alhora. És a dir, sense cap ­intent de camuflar la intencionalitat política, els responsables de l’ope­ració no només no tenien cura de les formes sinó que les transgredien amb alegria torera. I així naixia la post­veritat…

És a dir, així es perpetra un relat públic que no es genera en les contingències de la realitat sinó a les mamelles de la premsa, prèviament alimentada per les intencionalitats polítiques. Aterrem en el detall. A les nou del matí del dia H diversos diaris de la capital anunciaven a gran ­titular tres coses sucoses, totes ben ­remenades: que hi havia una vintena de detinguts (alguns concretaven en 18), que era una operació contra la corrupció i que tots eren amics personalíssims del pèrfid Mas i residents al planeta convergent. És a dir, abans que hagués passat res, el relat ja estava escrit. Després només caldria adequar la realitat a la post­veritat que havien escrit els mitjans amics. Era així com, quan encara no hi havia ni un sol detingut, sinó només retinguts a casa, ja n’hi havia ­divuit a la premsa. Es parlava d’una operació del jutge, per bé que el jutge no havia ordenat cap detenció, però era igual, perquè les càmeres ja ­retrataven la postveritat dels diaris matiners, malgrat que encara no s’havia produït.

A mitja tarda finalment el titular de l’ Abc i etcètera es va fer realitat amb precisió meridiana i, ai las!, van ser detingudes justament divuit persones. És a dir, els diaris de Madrid sabien el que passaria abans que hagués passat. I durant tot el dia, la màquina d’empastifar havia anat fent feina. Sembla que el verb afinar no només s’usa amb la Fiscalia.

I tot passava a les portes d’un judici ignominiós, després d’unes amenaces explícites de l’Estat contra el sobiranisme, i mentre els oportunistes de torn sucaven pa amb la notícia, com si els encara no detinguts ja haguessin estat sentenciats. D’entre tots, quina vergonya la senyora Colau aprofitant l’avinentesa i donant corda al discurs del ministre del PP (res a veure, res de res, amb l’embolic català), ella que va treure suculents vots amb la infàmia contra Trias! I ­així acabava el dia, amb un resultat que donava la raó al titular que a primera hora del matí havien escrit els diaris de Madrid. La postveritat havia ­triomfat per damunt de la veritat, fos quina fos, i que no importa quina és quan el relat ja està escrit. Probablement demà ho tornarem a viure.