 Ja va observar Darwin que hi ha extravagàncies útils per a la supervivència d'algunes espècies. Ignoro si Pedro Sánchez ha pres per model els paons. En tot cas, es comporta com ells: desplega una cua ben vistosa amb la finalitat de seduir. Segons alguns biòlegs moderns, l'enlluernador ventall de la cua, sobretot si està net d'excrements, és signe inequívoc de bona salut. Qui és capaç d'arrossegar tota la vida la insuportable nosa de la cua és un superdotat. El missatge transmès per Sánchez és doncs el dels paons. «Sóc una bona opció com a pare, en aquest cas pare de la pàtria». Per desgràcia seva, la cua de Pedro Sánchez només ha seduït Albert Rivera. Les altres formacions del galliner de la carrera de San Jerónimo el picotegen sense parar. Per això, perquè en política la millor defensa és un bon atac, el candidat es va convertir en un estrany híbrid. Encara mb la cua desplegada, es veia obligat a comportar-se com un gall de brega. Això és el que va donar de si la sessió d'investidura de dimecres. Seducció insuficient, i per tant frustrada. Baralla de galls de corral, un d'ells amb una cua de paó que en el futur li farà més nosa que servei. Sánchez no suma. Rajoy no suma. Tal com estan les coses, amb la prohibició de pactes cap a l'esquerra i les perifèries imposada pels socialistes al seu líder, només sumen PP i PSOE. Amb C's com a torna i maquillatge o sense. Només PP i PSOE. Només. ¿Hauria estat preferible, en comptes de l'immobilisme de la gran coalició, un pacte multibanda pel canvi real? Els votants que comparteixen aquest desig, que podrien arribar als deu milions si sumem tan sols la meitat de vots del PSOE als de Podem, IU i els nacionalistes, han caigut irremissiblement en la frustració. Pablo Iglesias és hàbil però agressiu. La suma alternativa és massa heterogènia. Hi ha massa distància entre ells. Estan massa lluny de l'establishment. Així les coses, només queda una sortida. Consumat el fracàs de l'intent de Sánchez, Espanya posarà rumb cap a la gran coalició. La setmana entrant començarà el viratge. Com i quan arribaran els dos grans partits al port de la coalició, quantes ziga-zagues, quantes maniobres, quants xocs i sobretot quantes víctimes costarà la travessia, és cosa difícil de preveure. Però per molt que el candidat d'avui en renegui, no hi ha alternativa. Tot i que no es pot descartar la repetició de les eleccions, el més probable és que els dos partits de la democràcia espanyola, ja no tan grans, optin per arribar al port de la mútua salvació abans d'afrontar les incerteses d'un nou tràngol electoral. Entre tots dos van perdre més de 80 diputats, 63 el PP i 20 el PSOE. Cap dels dos compta amb perspectives sòlides de millora. Per molt dolentes que siguin avui les relacions, no cal recórrer de nou a Darwin per recordar que l'interès comú explica simbiosis força més inversemblants entre espècies que s'assemblen molt menys. Un cop establert el punt d'arribada obligatori, les principals dificultats no són polítiques sinó personals. Més ben dit, unipersonals. Per una rara ironia de la història, o si ho prefereixen de la historieta, Rajoy està a punt de convertir-se en èmul d'Artur Mas. S'hi resistirà tan com pugui, com un felí de panxa enlaire, com ja va fer Mas, però si al PSOE no l'incomoda prendre exemple de la CUP, si no cedeix i exigeix el cap del líder del principal partit de la corrupció, Rajoy no tindrà més remei que fer el famós pas al costat, eufemisme que assenyala la finestra per on s'abandona el poder en direcció a l'asfalt. Les càbales dels més intel·ligents ja se centren en els noms del substitut de Rajoy. ¿Del PP o un independent? Fins aquí podríem arribar. El millor per als socialistes fóra un president de consens, ben vist pels dos partits, però el PP jugaria amb l'avantatge d'haver sacrificat Rajoy. Per la seva banda, Sánchez hauria d'optar entre una digna retirada, amb la nosa de la cua entre cames, o una vicepresidència que l'obligaria a contradir-se i portar-la empastifada. Colofó: encara que d'entrada aparegui a la foto, la víctima posterior a la gran coalició serà C's. Un cop siguin socis, l'interès comú conduirà PP i PSOE a col·laborar per restablir el bipartidisme. Contra Pablo Iglesias no podran fer gran cosa, ja que s'erigirà de manera automàtica en líder de l'oposició i flagell implacable del Govern. Però Albert Ribera, atrapat a la pinça dels dos grans, no tindrà més remei que conformar-se amb les engrunes d'un pastís que estava a punt d'engolir com a comensal de primera |
|
|
