No dedicaré aquestes línies a Félix de Azúa. Les seves mentides sobre Catalunya i els catalans són una baixesa moral, ja que només des de la maldat algú pot –fora que sigui un ignorant total, que no és el cas– mentir greument sabent el mal que infligeix. Les dedicaré a una cosa que no considero en absolut fruit de la maldat, però, en canvi, i en part per això mateix, sí molt més preocupant.
Parlo del manifest promogut pel grup Koiné i la plataforma Llengua i República, en què es reclama que el català sigui, en una futura Catalunya independent, l’única llengua oficial. Com que no tinc prou espai, em limitaré a enumerar alguns dels meus arguments contra aquest text.
El manifest somia tornar a una Catalunya ancestral i idealitzada, fruit d’un relat banyat de romanticisme. La meva pregunta és: ¿per què és més normal i desitjable l’una nació, una llengua que, per exemple, una nació, dues llengües (l’un sol poble psuquer)? És contra aquest tipus d’esquematisme decimonònic que el catalanisme ha lluitat des de fa moltíssim temps.
Catalunya no tornarà a ser (si és que realment ho va ser alguna vegada) la Catalunya que evoca el text. Ni un pot banyar-se dues vegades al mateix riu ni tampoc una nació pot tornar al passat. Catalunya serà el que els catalans dels nostres dies i els catalans del futur vagin volent que sigui.
El manifest cau en un error de base, que és confondre les persones que tenen el castellà com a primera llengua, amb la pròpia llengua i amb l’Estat espanyol.
No és raonable atribuir els problemes del català exclusivament a factors externs. Tampoc és acceptable desautoritzar les dades positives sobre el coneixement i ús del català de què disposem només perquè no encaixen amb la visió fúnebre dels autors del manifest.
La Catalunya d’avui és una Catalunya amb dues llengües principals que conviuen amb moltíssimes altres. I amb la lingua franca global, l’anglès. Aquest model convivencial, aquesta diversitat, no és únicament una circumstància. Constitueix un valor en si mateix. I és part de la identitat de la Catalunya contemporània. Una cosa que ens fa envejables com a poble i suscita admiració. A això al·ludia Bill Clinton el 2001 a l’assenyalar que el futur del món serà «català o talibà».
La mesura proposada, l’oficialitat única del català, no ajuda, al meu entendre, a l’objectiu de salvaguardar, potenciar i prestigiar el català. Els instruments i les mesures que s’han de prendre són unes altres.
Finalment: el manifest no pot ser més inoportú. No només perquè suposa una preciosa ajuda per als felixdeazúas de torn, sinó sobretot perquè genera divisió entre els catalans i enrareix l’ambient a Catalunya en un moment crític. Em deixa perplex que els impulsors del manifest no ho vegin o no ho vulguin veure.
