Les deu diferències

La Vanguardia en català | 04/10/2014 - 00:00h


Fernando Ónega


Al cap d'una setmana de la firma apoteòsica, i quan falten 36 dies per a la data màgica, crec que val la pena aturar-se a contemplar el paisatge. Us proposo un exercici sense rigor científic, però vàlid per entendre per què el sobiranisme creix i per què el constitucionalisme no aconsegueix recuperar l'encant que va tenir en la societat catalana. Aquestes són les deu diferències que, segons el parer d'aquest cronista, decideixen l'evolució de la tensió secessionista.

1. La base. El nacionalisme, encara que dividit, té un fort arrelament i la presència institucional consegüent. Els partidaris de la unitat amb Espanya són minoritaris i mai no podran guanyar una votació en el Parlament. Per a més dificultat, el partit que governa Espanya és intranscendent a Catalunya.

2. El missatge. El missatge nacionalista sobre la consulta és unànime. Al PSC hi ha discrepàncies. I són diferents les ofertes de solució de socialistes, populars i Ciutadans. Per a més dificultat, el PSC té pors insuperables de ser identificat amb el PP.

3. L'atractiu. Una de les característiques d'aquest temps és que el nacionalisme, tot i que sigui contradictori amb un món globalitzat, és l'única ideologia que aixeca passions. És una forma de populisme, però creixent a Europa. Les altres ofertes, sobretot d'esquerra, estan en procés de revisió.

4. Els líders. Els dirigents nacionalistes gaudeixen d'un hiperlideratge, que dóna força al seu missatge. I gaudeixen, sobretot, d'arrelament social. Els del PSC i del PPC experimenten el deteriorament de ser delegats que segueixen dictats de Madrid. El PP, a sobre, no aconsegueix desprendre's de la imatge antipàtica a Catalunya.

5. La crisi. El nacionalisme ha aconseguit presentar totes les crisis, sobretot, la institucional, com una cosa pròpia de l'Estat espanyol. Els actors principals d'aquest Estat no demostren agilitat ni eficàcia per evitar aquesta identificació, que erosiona el prestigi de la idea d'Espanya.

6. L'estètica. Els nacionalistes han aconseguit una estètica espectacular de tots els seus moviments: la cadena humana i la V de les últimes Diades, el rellotge per a la consulta, les urnes a les concentracions, l'urna engabiada... Als unionistes els falta, senzillament, estètica: ni la seva bandera es fa visible.

7. Els manifestos. Els nacionalistes fan manifestos firmats per catalans i per a Catalunya. Els unionistes fan manifestos més brillants per les firmes que reuneixen, però amb presència escassíssima de catalans, cosa que en condiciona l'impacte.

8. La mobilització. L'independentisme aspira a disposar de cent mil voluntaris per visitar tres milions de cases. Els espanyolistes ni ho proven.

9. La solitud. D'aquesta manera, els ciutadans no militants que volen continuar a Espanya, de nombre desconegut, senten la pressió de la solitud davant l'exuberància expansiva dels adversaris. No és encara fractura social. És solitud.

10. El domini. El domini nacionalista és total en l'àmbit escènic i mediàtic. La presència de l'Estat i els seus actors sembla la d'agents de l'ordre que utilitzen la llei per combatre els excessos.

Retalls

Recusació. Potser és injust recusar el president del Tribunal Constitucional. I potser, no. Però el simple dubte, tal com està l'ambient català i els antecedents de l'Estatut, inclou una gran lliçó: en institucions que han de ser indiscutibles no s'hauria de tenir persones discutibles.