Gairebé tots l'hi deuen tot, perquè, com molt bé va expressar la seva senyora, la Generalitat era casa seva

La Vanguardia en català | 04/10/2014 - 00:00h


Gregorio Morán


Algun dia algú convertirà en un gran guió cinematogràfic la compareixença de l'exhonorable Jordi Pujol al Parlament. Primer un llarg tràveling al cotxe oficial que el porta; cara sorruda i un menyspreu que li surt pels porus. Què s'han cregut aquests paios! I aquí la superposició d'imatges del seu poder omnímode, de les seves intervencions parlamentàries sense rèplica possible, de la seva humiliació permanent als periodistes sobre quan toca i quan no toca, i sobretot l'escena espectacular del balcó de la Generalitat, aquella tarda de maig del 1985, quan exonerat d'una de les estafes més escandaloses de la història bancària de Catalunya, va dir amb veu solemne, un pèl esqueixada per l'emoció: "D'ara endavant serem nosaltres els que parlem de moral i d'ètica". I les masses absorbides davant el líder, com si es tractés d'un documental de Leni Riefenstahl.

Des d'aquí la seqüència empalma amb l'entrada al Parlament on submisament, com correspon a un Padrí que es trobarà amb un subaltern, la presidenta Núria de Gispert rep l'expresident al llindar i el condueix a les sales altes. L'ha convidat a dinar. No crec que hi hagi precedents en la història parlamentària d'Europa que un polític delinqüent hagi tingut el privilegi de compartir taula i estovalles amb qui dirigirà el debat. (A partir d'ara, cada vegada que em citi un jutge li demanaré respectuosament a sa senyoria que tingui el detall de convidar-me a esmorzar; al cap i a la fi jo sempre he pagat més impostos que l'exhonorable, i la justícia s'aguanta d'això). Déu n'hi do com n'és, de gentil, la classe política catalana i d'encantadors els seus comentaristes!

El film continua. La intervenció emotiva de per què un bon home es veu obligat a estafar pel bé dels seus hereus, i al seu torn ensenya al seu fill com en temps foscos és millor robar que ser robat; un ensenyament que marcarà el destí d'aquest home providencial. Una petita herència, llavors suculenta, testimoni més fals que un duro sevillà. Després la pantalla va desgranant les declaracions intimidades, reflectint el respecte que els mereix el Padrí, que amb prou feines els mira. Gairebé tots l'hi deuen tot, perquè, com molt bé va expressar la seva senyora, model de dona i esposa, segons les masses, una Evita Perón amb floristeria: la Generalitat era casa seva. I la veu una mica trencada dels líders de l'oposició -vaig trobar a faltar la sabatilla del líder de la CUP que va exhibir davant Rato, que en aquest cas jo hauria suggerit una Xiruca de les d'abans, però li va dir una cosa commovedora: li negava un seient en l'imminent viatge a Ítaca-. Estupefacte es devia quedar l'exhonorable.

I llavors va arribar el gran moment d'aquest actor de províncies, que no pronuncia bé però que, com que la gent el té molt vist i molt sentit, pot reconstruir les frases sense gaire esforç. Li va sortir brodada la insolència al Padrí. "Jo no sóc un corrupte". Fins i tot va sortir Felipe González d'avalador, amb el pedigrí que el garanteix! La casta es protegeix i els padrins més; encara que la zona de la teva influència no sigui la mateixa, comparteixes passats i trampes i fins i tot coses més grosses que l'autocensura evita que s'escriguin. N'hi hauria prou amb aquell moment de l'entrevista de Mònica Terribas a Artur Mas: "Està vostè net, president?". No calia un detector de mentides davant la inseguretat de la resposta.

Però continuem amb el film. El Padrí de Catalunya, antic president, expressa una idea genial, un retrat de la seva personalitat: "Jo m'he despullat". A inventar-se una història per a ximples creients sobre una presumpta herència abans que li caigués la Hisenda, i la Policia, i els Tribunals; al tapall de les seves vergonyes l'anomena "despullar-se". És tota una concepció del món. Va ser aleshores quan vaig pensar per primera vegada que no estàvem davant el redemptor d'unes classes socials complaents amb la Dictadura que ell havia redimit gràcies a un pamflet que va redactar però que no va tirar al Palau, i pel qual passaria presó, en la qual va tenir la fortuna de poder sol·licitar que fos a Saragossa, a prop de casa, modest privilegi que milers d'antifranquistes no van somiar. En el text es denunciava el Caudillo de corruptor de la societat catalana, la lluita per la llibertat encara no estava del tot present i menys al Palau. Dic, que quan vaig sentir la insolència de l'exhonorable President, vaig pensar per primer cop en la possibilitat que més que un redemptor es tractés d'un impostor. Aquí acaba el film i comença la història.

Quan va donar per acabada la sessió, que ell mateix va programar en dia i hora, es va evidenciar que no tenia ganes de continuar representant aquella pantomima. Un Padrí no se sotmet als seus empleats polítics. Són subalterns i d'això es va encarregar aquest home d'aspecte definitori que és Jordi Turull, un sagristà untuós i servil com un personatge de Goldoni, que va ajudar a la missa del Padrí, desdenyós amb aquella feligresia. Ni tan sols va esgotar el torn que li quedava. No valia la pena ni gastar saliva.

I si Jordi Pujol Soley sempre hagués estat un impostor? L'home que va sortir de la presó per crear un Banc, no un Partit; cosa insòlita en la història de la humanitat. Un banc que va fer fallida i fraudulentament, i que gràcies al suport d'una part de la societat catalana, va aconseguir embolicar-se amb el patriotisme i la bandera per evitar la humiliació d'assumir una estafa de la qual ell va sortir beneficiat no només políticament sinó econòmicament.

On van anar a parar totes aquelles beneiteries sobre Mounier i Charles Péguy, als que probablement ni va llegir ni li van interessar mai un carall. A mi va arribar a dir-me que l'últim que havia llegit en la seva vida era Mounier. Ho dubto. Va liquidar tot el que podia tenir d'integradora l'Enciclopèdia Catalana, va portar Edicions 62 al col·lapse, va crear un diari, El Observador, que mereixeria un estudi sobre la instrumentalització política a costa de l'erari. Va aconseguir el control dels mitjans de comunicació a Catalunya, absolutament.

Tot el que va tocar en la cultura va ser per domesticar-la i després menjar-se-la. A quin periodista, escriptor, personatge de la cultura no va convidar a xerrar amb el cimbell d'haver escrit un article brillant, un llibre agut o una reflexió interessant? La vanitat professional quedava satisfeta perquè un trobava el seu llibre o el seu article damunt la taula de l'exhonorable, convenientment subratllat, i a partir d'això es desenvolupava la més surrealista de les converses: un monòleg del Padrí. No era només un manipulador sinó un comprador de consciències. Quin polític del PSUC o del que fos, i que acceptés sotmetre's, no aconseguia un bon càrrec com a historiador o editor o comentarista? Vassallatge i discreció. L'únic important era la Família, com els Padrins. Què pot fer un home sense família? I de debò que ell va alimentar de manera suculenta la seva. No va ser un polític corrupte, va ser el cap dels polítics corruptes.

L'octubre del 1999, a punt de l'última victòria gairebé pírrica del president Pujol que tancaria els 23 anys de poder absolut, l'home que havia aconseguit reintroduir la por en la societat catalana i en els seus mitjans de comunicació, vaig escriure un article que les circumstàncies no van consentir-ne la publicació. Contenia uns paràgrafs que ara, amb el dret que m'atorga el temps i la raó, convindria repetir: "La falsedat pujoliana és una de les troballes de la història contemporània

d'aquest país. Ha aconseguit fer de la falsedat una moral. Entre el personatge real i el que la gent es vol creure hi ha tal diferència que el resultat és un producte genuí: ell és ell i la seva falsedat".

"I aquesta falsedat pujoliana, que és el privilegi més ben guardat de l'Olimp, ha fonamentat el denominat oasi català. En gairebé vint anys s'ha creat un sindicat d'interessos del tal envergadura, que al final s'imposa com a moral social la pròpia falsedat pujoliana: no som com som sinó com creiem que som". L'article, ai!, es titulava "Les trampes del redemptor".