Credibilitat

Com es confia la desobediència última a qui no ha demostrat estar disposat a arriscar-se?

La Vanguardia en català | 04/10/2014 - 00:00h


Jordi Graupera


L'única novetat és que la Generalitat ha decidit ancorar legalment la consulta amb un decret que diu: podem preguntar sobre la independència perquè el Parlament pot proposar formalment la reforma de la Constitució. Si guanya el sí/sí ens comprometem a iniciar un procés de reforma per a fer legal aquesta opció.

És la via del Quebec. C'est-à-dire, la via que ha imposat el Tribunal Suprem del Canadà després de la celebració de dos referèndums al Quebec. El Quebec no té dret a l'autodeterminació segons la llei, però els principis de democràcia i federalisme obliguen a escoltar la voluntat dels quebequesos. Sobretot, i a diferència del cas espanyol, obliguen l'Estat canadenc a negociar i a iniciar una reforma de la constitució per actualitzar aquesta voluntat. Si aquí guanyés el sí/sí, les Corts no en tindrien cap, d'obligació, podrien simplement dir que no volen reformar-la, o reformar-la en un altre sentit, de la mateixa manera que van poder dir el 8 d'abril passat que no volien un referèndum legal, i de la mateixa manera que podran prohibir la consulta del 9-N.

En aquesta circumstància, que concreta l'argument que la Generalitat proposa, per tal d'autodeterminar-nos caldria un acte unilateral del Parlament. Gràcies als vots de la consulta, aquesta desobediència seria més fàcil de legitimar davant la comunitat internacional que qualsevol acció unilateral anterior.

Però tot indica que prohibiran el 9-N. Seguint el raonament, veiem com la reacció del Govern fins ara consisteix a complir amb la suspensió, teatralitzar la prohibició amb l'exploració dels límits del que es pot fer i el que no, deixar que l'Estat es pengi amb la seva pròpia corda davant la premsa internacional, i convocar unes eleccions, en què els programes de les llistes, úniques o no, són la resposta a la pregunta.

Però, quina resposta? Si és com el decret, la de sí, sí que vull que els meus representants iniciïn una reforma de la constitució per tal de fer legal la independència. I davant del no a la reforma, quedaria justificada una declaració unilateral, etcètera. Es vol reservar el conflicte per al darrer moment.

Problemes obvis: aquesta via renuncia d'entrada al dret a l'autodeterminació, augura un calendari ple d'acataments a l'arbitrarietat, dóna temps a l'Estat per continuar pressionant i afeblint-te, (perquè en cada pas i fins al darrer moment, té marge), i manté oberta la porta a l'eternització del poti-poti.

L'estratègia es basa que els votants del sí/sí confiïn que al final els representants desobeiran unilateralment. Tot, en fi, se sustenta en la credibilitat dels diputats. I aquí hi ha el límit: com es confia la desobediència última a qui no ha demostrat que està disposat a arriscar-se? Potser estan provocant un moment inapel·lable, més astut que audaç, o potser es deixen la porta oberta a la rectificació. Tot pot ser. Estem condemnats a un joc de pressions, tu, tot, tothom.