El president Mas té l'oportunitat de cometre greus errors o d'encertar-la de ple

La Vanguardia en català | 04/10/2014 - 00:00h


Juan-José López Burniol


El paral·lelisme entre els processos polítics que viuen Escòcia i Catalunya m'ha fet recordar la profunda influència que va exercir al seu dia l'escola filosòfica escocesa del sentit comú (David Hume) en l'escola filosòfica catalana de Ramon Martí d'Eixalà i Francesc-Xavier Llorens i Barba. En el procés escocès ha prevalgut el sentit comú; en el català, encara caldrà veure-ho. En realitat, l'origen de tots dos processos és semblant i es troba en el repte independentista plantejat tant per Escòcia com per Catalunya per superar l'immobilisme dels establishments que exerceixen l'hegemonia sobre els seus respectius governs centrals. Però aquí s'acaben les semblances, perquè mentre el primer ministre Cameron va acceptar el repte, no sense certa arrogància, i va reduir la proposta triple de Salmond (que incloïa una tercera via consistent en el traspàs de competències) i la pregunta del referèndum al sí o no a la independència, el president Rajoy es va negar des del primer moment a entrar en el tema i es va enrocar en una interpretació literal de la Constitució sublimada a la categoria de dogma, és a dir, fent servir la llei de refugi. De fet, la posició del Govern espanyol ha estat doblement negativa (la Constitució no permet un referèndum com l'escocès i, a més, una Catalunya independent quedaria fora d'Europa), amb la conseqüència que queda en una franca posició d'inferioritat respecte al programa sobiranista, que, amb tota la imprecisió i excés que es vulgui, proclama i defensa una triple proposta positiva: reivindicació nacional, defensa de l'Estat de benestar i regeneració política. Amb aquesta situació, les preguntes són inevitables: té sentit comú, l'impàvid entossudiment del president Rajoy? Contribueix a refredar el problema o, contràriament, l'aguditza?

Aquestes preguntes prenen ple sentit en vista del resultat del referèndum escocès, celebrat amb l'impecable rigor democràtic propi del Regne Unit, perquè s'ha aconseguit un doble objectiu: preservar la unió i augmentar sensiblement les competències del Parlament escocès, que és amb tota certesa el que volia el president Salmond, el qual, malgrat tot, ha dimitit del càrrec. D'altra banda, l'alleujament de la Unió Europea quan va saber el resultat posa en relleu un fet evident: la dificultat enorme que comporta la construcció europea amb vint-i-vuit estats membres es convertiria en un obstacle insalvable si s'iniciés un procés de desintegració d'aquests estats. La raó erra quan prescindeix de la història.

Al contrari, l'establishment espanyol es nega amb menyspreu a admetre que l'anomenat problema català -que és, de fet, el problema espanyol de l'estructura territorial de l'Estat, és a dir, del repartiment del poder- només té dues sortides: o un Estat federal on Catalunya vegi reconeguda la seva identitat nacional en forma d'autogovern (autocontrol dels propis interessos i autogestió dels propis recursos) o una Catalunya independent; cosa que inevitablement hauran de decidir algun dia els ciutadans catalans mitjançant l'oportuna consulta. Així ho sostinc des de l'any 2005 sense haver amagat mai les cartes: sóc partidari de preservar la unió, però, precisament per això, entenc que no hi ha cap altra manera de conservar-la que atorgar als catalans el dret a decidir després d'haver-los ofert amb claredat una alternativa d'autogovern seriosa i suficient. És més, crec que el retard a l'hora de plantejar aquesta disjuntiva erosiona greument l'opció unionista.

Amb aquest panorama, la seqüència dels esdeveniments pròxims és prou sabuda. Després de l'aprovació de la llei de Consultes pel Parlament, la convocatòria de la consulta pel president Mas, la impugnació de totes dues coses davant el Tribunal Constitucional pel Govern d'Espanya i la seva suspensió automàtica, s'ha obert un període d'"impotencia y barullo" (paraules d'Azaña), freqüent en la història d'Espanya, en què se sentiran a Catalunya fortes veus propugnant la desobediència civil o la ruptura de la legalitat, a fi de celebrar la consulta a l'empara d'una pretesa legalitat catalana enfrontada a l'espanyola, oblidant que aquesta contraposició no és possible dins d'un únic ordenament jurídic. I és en aquesta tessitura quan se li ofereix al president Mas una d'aquelles rares ocasions en què als humans ens és concedida l'oportunitat de cometre greus errors o d'encertar-la de ple. Els fets i previsions que -a parer meu- integren els pressupòsits sobre els quals el president haurà de decidir són aquests: 1. Ha complert el seu compromís de convocar la consulta. 2. La consulta no es pot celebrar amb garanties objectives que permetin homologar-la internacionalment. 3. La ruptura de la legalitat espanyola obriria un període de confrontació d'imprevisibles conseqüències, tant a nivell nacional com internacional. 4. Resta encara l'opció de tornar el poder de decisió al poble català mitjançant la convocatòria d'eleccions. 5. El pitjor pacte és sempre preferible al millor plet.

Tant de bo s'imposi en tots el sentit comú!