Si no entrem en detalls, el resultat del 27-S és un empat. Més enllà de les discussions sobre si comptar vots o escons, el mirall d'aquestes eleccions ens ha tornat una imatge de divisió en dos blocs. Com assenyala Daniel Innerarity: "En els empats l'electorat s'expressa a favor de la reversibilitat, de no atorgar a ningú un poder absolut o definitiu." I recorda el principi de Wittgenstein segons el qual una falta de decisió és una manera de decidir. De decidir que, ara per ara, no es desitja concloure la qüestió, que es deixa en suspens. Una decisió que es pren, a més, amb l'aval d'una elevada participació electoral.

L'empat sol funcionar com una força dissuasiva, ja que impedeix l'avanç. Però els partits que han propiciat la cita amb les urnes no llançaran la tovallola atesa la seva victòria inapel·lable en escons. I això porta a un dilema difícil. Convergència i Esquerra ja van fer una dolorosa cessió de sobirania per crear Junts pel Sí. Produir més dosi de generositat per incorporar una força genèticament díscola amb les institucions com és la CUP és més del que segurament el partit d'Artur Mas pot suportar. Lliurar el cap del president a l'última força política del Parlament seria una temeritat i un suïcidi. Però la perspectiva de vendre a la CUP part de la seva ànima ideològica per salvar el líder tampoc és una qüestió menor.

Concentrats com estàvem en l'eix nacional, no fem atenció a la dicotomia dreta-esquerra. I resulta que aquesta dicotomia n'ha fet de les seves. Si la CUP ha obtingut tan bon resultat és perquè s'ha beneficiat d'aquesta dualitat. Qui desitjava la independència però injuriava el que representa Convergència, va votar la CUP. I aquesta voluntat entra ara en contradicció flagrant amb l'aritmètica parlamentària. Una part de Convergència coquetejava fins i tot amb la il·lusió de forjar un pol independentista amb ERC a l'estil del que al seu dia va imaginar Pere Esteve. Però una cosa és fer un gir cap a una socialdemocràcia amb tocs radicals i una altra és supeditar-se a una força anticapitalista, contrària a la UE, a l'euro i intrínsecament instal·lada en l'extremisme i gairebé en l'antipolítica. Què fa CDC en la Internacional Liberal si assumeix part dels postulats programàtics de la CUP?

Les tortuositats de la política catalana i la seva afició a instal·lar l'anomalia com a norma gràcies a les "solucions imaginatives" poden encaixar gairebé qualsevol cosa, però no serà de franc. En el seu afany per desprendre's del farcell dels vells lligams, CDC corre el risc de perdre tot el seu capital polític i, amb ell, bona part del model social implantat en les últimes dècades a Catalunya. De tant augurar el final de les ideologies, ens ho hem acabat creient. Primer va arribar la decepció amb els polítics i la seva expulsió del paradís per ser substituïts per tota mena d'actors (fins i tot literalment parlant). Qualsevol professió ens semblava més adequada que la de polític per representar-nos. Junts pel Sí (i també Catalunya sí que és Pot o BComú) en són clars exemples. Després, l'auge dels moviments socials va imposar la cultura de les finalitats. Ja no importa el com, sinó només la meta perseguida. Però Bobbio ja va defensar la vigència de les alternatives d'esquerra i dreta, igual que va prevenir contra el risc de subestimar el valor dels mitjans.

La disjuntiva a què ens acosta el resultat electoral és vertiginosa: o noves eleccions al gener, les quartes en poc més de cinc anys, o una aliança contra natura per afrontar ni més ni menys que un procés d'independència. Pablo Iglesias ha sortit escaldat de la campanya catalana. Com a politòleg, confessava que havia descobert l'enorme complexitat d'aquest ecosistema polític. El resultat de la seva formació ha estat força discret. I, tot i això, mai no havia tingut tant de poder l'esquerra radical a Catalunya. Quines paradoxes. Els indignats, siguin de la CUP o d'Ada Colau, prenen el poder.

El retorn de Borrell

L'exministre i expresident del Parlament Europeu ha tingut presència mediàtica abans de les eleccions del 27-S gràcies a la presentació del seu llibre Las cuentas y los cuentos de la independencia, que pràcticament s'ha encavalcat amb la campanya. És possible que aquesta reaparició de Borrell en el panorama polític no sigui tan fugaç, ja que la cap de llista per Barcelona del PSC a les eleccions generals, Carme Chacón, està configurant -no sense uns quants problemes interns- la llista electoral i estudia la incorporació de l'exministre. Encara que s'havia especulat que fins i tot podria ocupar el segon lloc, el més probable és que Josep Borrell es decanti per tancar la llista, en un gest de suport, però sense que constitueixi una tornada pràctica a la política activa.

Albiol recupera els Mossos

El candidat del PP a les eleccions del 27-S i nou home fort del partit a Catalunya ha decidit tornar a tenir com a escortes els Mossos d'Esquadra. La seva antecessora, Alicia Sánchez-Camacho, va canviar els Mossos pel Cos Nacional de Policia arran de l'espinós episodi de l'enregistrament al restaurant La Camarga. Va ser un moment de forta tensió entre Sánchez-Camacho i els responsables d'Interior del Govern de la Generalitat. La presidenta del PP català va prendre la decisió quan va saber que el cotxe del director dels Mossos va ser davant del domicili del director de l'agència d'espionatge Método 3. Albiol ha preferit normalitzar les relacions i, per això, va sol·licitar a l'encara conseller, Ramon Espadaler, que restituís als Mossos en les tasques de ­protecció.