“Mai vaig donar instruccions als meus departaments per preparar la independència perquè no veia aquesta jugada.” La frase és de Santi Vila, dimarts a RAC1. Com? Un conseller del govern independentista de Carles Puigdemont no va treballar en la construcció de la República perquè “no veia la jugada”? El que va ser el seu secretari general en l’últim departament que va ocupar, Empresa i Coneixement, Pau Villòria, el desmentia a Twitter aquell mateix matí: “Es van rebre indicacions i es va fer la feina. Dempeus. Cadascú al seu lloc. Al costat de Puigdemont i del govern.”
Hi ha hagut contradiccions evidents entre les paraules de Vila i els fets de Vila. Quan van plegar Neus Munté, Jordi Jané i Meritxell Ruiz, es va interpretar que els consellers que quedaven al govern eren els més fidels a Puigdemont i que acceptaven arribar fins al final, assumint les últimes conseqüències del procés d’independència, que s’ha vist que són presó o exili. “Estic absolutament compromès amb el procés”, deia a la mateixa emissora només tres setmanes abans.
En un míting celebrat durant la campanya del referèndum a Figueres, va sorprendre amb un abrandat discurs de compromís inequívoc amb l’estratègia del govern. “Com ens hem de veure, especialment qui us parla... ¿No havíeu sentit anys i anys la cantarella «És que Santi Vila és un tou, és un moderat», en el sentit despectiu? «Aquest, quan arribi l’hora greu ens fallarà, quan arribi l’hora difícil, que no es tracti només de remenar la cua, d’anar a fer discursos i quedar bé amb aquests i amb els altres.» En Santi Vila, aquí el teniu, i aquí el tindreu. Si la setmana que ve hem d’anar uns dies a la presó, hi anirem! I si ens hi hem de jugar el patrimoni, ens el jugarem!”, arengava. Efectivament, dijous va haver d’ingressar a Estremera, però només per passar-hi una nit. La vigília de la declaració de la República se’n va desmarcar amb l’argument que el diàleg havia fracassat, i el gest li ha estalviat la presó incondicional. Pagant 50.000 ha pogut quedar en llibertat. “50.000 monedes de plata. Recordeu-li-ho sempre”, piulava la cupaire Mireia Boya. A Figueres se sentien crits de “botifler” contra el seu exalcalde en la concentració de suport al govern empresonat.
Per què no va plegar quan hi va haver la remodelació del govern, al juliol, i va esperar fins a l’últim minut? Fonts pròximes a l’exconseller dibuixen una crua imatge de personatge ambiciós, capaç de fer les giragonses polítiques que calguin per mantenir-se viu en política.“Massa ambició per deixar un govern”, afirmen. “Ho calcula tot en funció del seu benefici personal. No plega perquè així manté un micròfon per continuar parlant, però sí que ho fa el dia abans de la declaració per no anar a la presó”, hi afegeixen.
Altres veus certifiquen que no va donar instrucció per preparar la independència, assenyalen la falta de pressupost i justifiquen la seva presència en l’executiu després de la remodelació al·ludint a la insistència del seu entorn polític perquè actués de pont entre els governs català i espanyol per redreçar la situació, sobretot a través de la presidenta del Congrés, Ana Pastor, amb qui manté una amistat des de l’etapa a Territori i Sostenibilitat i a Foment, respectivament. Però el contacte no era només amb ella: també hi havia fil directe amb el ministre de Justícia, Rafael Catalá. “[Vila] va ser lleial fins a l’últim moment amb l’encàrrec del partit d’intentar arreglar la situació. Va fer exactament el que li van demanar”, defensen. Tanmateix, hi ha qui en discrepa i qüestiona la convicció real de fer de pont, més enllà de “poder dir que havia vist aquest o aquell altre.”
Sovint s’explica que Vila i Puigdemont són –o eren– bons amics i que la confiança personal hauria contribuït a mantenir el conseller al govern. Tres fonts diferents recorden que el president va casar Vila. “El president li demanava més consells personals que polítics”, remarquen uns. “No he entès mai, si representa que eren tan amics, com és que el va mantenir al govern: el devia conèixer prou per saber que no aguantaria”, observen uns altres. “Amics íntims, no ho són. Puigdemont en té pocs”, detallen des de l’entorn del president.
Les fonts coincideixen que Vila feia temps que sospesava abandonar i que tenia la carta de dimissió damunt la taula. El dia que el granollerí va comunicar al gironí que plegaria se’ls va veure baixant l’escala del Parlament. Puigdemont, dos esglaons al davant. Les persones consultades convenen que la relació personal n’ha quedat ressentida. Vila estaria molest perquè li haurien demanat que s’ho jugués tot per bastir un acord amb Madrid per retirar el 155 a canvi de la convocatòria d’eleccions i finalment el president va escollir un altre camí. “No estic segur que Puigdemont no hagi buscat prendre mal”, hauria retret Vila en petit comitè.
El cas és que, cinc dies després de dimitir, amb el president ja a Brussel·les i mig govern a l’estranger, va aparèixer a RAC1 per oferir-se com a cap de llista del PDeCAT i criticar l’executiu: “He tingut molts companys de govern que han exhibit una ingenuïtat impròpia de l’edat que tenen.” L’advocat de Vila va assegurar fa dos dies que ja es veuria si l’exconseller pagaria la fiança com a gest per “manifestar la solidaritat” amb els seus companys. Al partit va generar molt malestar el to i el fons de l’entrevista, fins al punt que hi ha qui la descriu com el seu suïcidi com a candidat del PDeCAT.
En el seu llibre Un moment fundacional, del maig de l’any passat, Vila escriu: “És lògic i humà que el govern mateix, amb un punt d’idealisme, hagi centrat gran part dels seus esforços a dibuixar un futur estat català.” També subratlla que “el projecte d’estat propi per a Catalunya permet viure i protagonitzar un veritable moment fundacional”. I encara més: “L’Estat espanyol no vol reformar-se i segurament ni tan sols sap com fer-ho.” Totes aquestes afirmacions contrasten amb la voluntat actual de presentar-se com a candidat de l’independentisme moderat dins de la legalitat espanyola –“el meu programa electoral inclourà la independència de Catalunya ajustada a dret”–. Santi Vila, el conseller que va defensar que la cultura catalana “és espanyolíssima” i va desitjar l’obertura d’un nou cicle quan el Partit Popular va guanyar les eleccions a Galícia. “No intentis trobar-hi una lògica, és incomprensible”, reblen.
