El problema de veritat no és Artur Mas. El problema, naturalment, tampoc és la CUP, que és un actor excèntric que no volia ni pretenia ni estava preparat per actuar com a secundari (malgrat que a la campanya electoral, tan anòmala, Junts pel Sí va fer tots els possibles per concedir-li aquest paper). La solució a mig termini no la podrà trobar Oriol Junqueras, que a partir dels pròxims mesos sembla que hauria de ser el desllorigador independentista lògic, ni la hipotètica fi del procés (tal com el procés ha evolucionat fins ara) solucionaria res de definitiu. Que ningú, aquí i allà, doncs, es fregui les mans. La paràlisi, per desgràcia, continua. I ho fa perquè el nucli conflictiu, ahir com avui però segurament menys que demà, és el pesadíssim enquistament d’un problema secular d’una enorme complexitat que, més tard o més d’hora, s’haurà d’afrontar amb intel·ligència, planificació pactada i sense subterfugis per tal que l’organització del poder de l’Estat s’ajusti a la naturalesa plural d’aquest Estat. O s’afronta des de la política, li agradi o no a Susana Díaz, o l’Estat espanyol, més tard o més d’hora, implosionarà per convertir-se en una altra cosa. La història ja atorgarà responsabilitats. Però ara, què voleu que us digui, més val tenir clar que la posteritat ja l’escriuran els qui vindran, amb bastanta menys mala hòstia que els Caíns que campen bordant per Twitter. Mentrestant, tanmateix, la bona gent agrairia solucions honestes i realistes. I internament la primera d’aquestes solucions ha de partir d’una comprensió menys restrictiva de la societat catalana, que és de tot menys uniforme. La vinculació que els ciutadans d’aquest país establim amb la nostra comunitat té, ens agradi o no, un fort component identitari, però el factor d’identitat nacional és divers. I la translació política d’aquesta pluralitat identitària, ara per ara, estableix dos blocs –sociològics, lingüístics i geogràfics– que els costa molt de trobar espais d’interacció. Ho van posar de manifest les eleccions del 27-S i també les del 20-D. Mentre no es creïn aquests espais d’interacció, desaccelerant el procés, nosaltres també serem part de la paràlisi. |
|
|
