ANÀLISI 
Les reaccions al veto de la CUP a la investidura d'Artur Mas demostren que l'independentisme segueix instal·lat en l'autoengany. Tota la culpa del descarrilament del procés és de la CUP. Ho diuen els portaveus oficials de Convergència i ho vomiten els hooligans tuiters. Els primers, com Josep Rull, acusen la CUP de «ser una aliada de l'Estat espanyol» i els segons qualifiquen els cupaires de «traïdors», «putes» i «agents del CNI», que, en el fons, és el mateix, segons aquesta visió que identifica l'espanyolisme amb el diable. I menys mal que el sobiranisme català, deien, no és antiespanyol. Rull va caure també en el lloc comú de retreure a la CUP que hagi donat prioritat «al socialisme, la revolució, la ideologia, davant la independència», donant per suposat que l'independentisme no és una ideologia, quan afecta els sentiments més íntims de l'ésser humà, la identitat, única o compartida. Però, en realitat, el que lamenten amb amargura molts propagandistes de Junts pel Sí (JxSí) és cert: la CUP no podia votar a favor del candidat contra el qual havia estat lluitant durant cinc anys, el candidat de les retallades i del neoliberalisme rampant, aliat del PP fins fa quatre dies. La CUP va considerar la mateixa nit del 27-S que el plebiscit s'havia perdut i que la declaració unilateral d'independència (DUI) era inviable. Després, JxSí va accedir a aprovar abans de la investidura la declaració rupturista del 9-N i ara el no de la CUP interromp el procés. Però, amb la CUP o sense la CUP, ¿algú es creia de veritat que s'aconseguiria la independència en 18 mesos?, ¿algú es creia de veritat que les lleis sobre la Hisenda catalana, la Seguretat Social i el procés constituent es posarien en marxa en un mes?, ¿algú es creia de veritat que una Constitució catalana es podia elaborar i aprovar en el termini d'un any i mig amb tot l'aparell de l'Estat en contra?, i, sobretot, ¿algú es creia de veritat que a l'Europa i el món actual es podia accedir a la independència amb 62 diputats -o amb 72- sobre 135 i sense un referèndum decisori? Ara, les eleccions del març seran la nova prova de l'obstinació per transitar per un camí sense sortida, en lloc de dedicar-se a ampliar les bases del sobiranisme i admetre que no hi ha majoria suficient per a tanta pressa. Mas tornarà segurament a ser candidat, decisió que dificultarà la reedició de JxSí. És molt possible que la virtut que tots els que coneixen Mas destaquen, la tossuderia, el respecte a la paraula donada, el desig inflexible d'anar fins al final quan pren una decisió, sigui també el seu defecte més gran. Una tossuderia de què no s'escapa Oriol Junqueras. El seu exaltat discurs d'ahir després de l'executiva d'ERC va arribar a nivells surrealistes. Parlant sempre des de fora, com si la cosa no el toqués de prop, va demanar no se sap a qui que tornessin a la taula de negociacions per evitar les eleccions. Però ¿ERC no forma part de Junts pel Sí? Darrere d'aquest discurs presumptament naïf, el que es traslluïa és que a Esquerra ja li va bé el que està passant |
|
|