05/01/2018 00:34 | Actualizado a 05/01/2018 06:52

Pocs dies abans de les eleccions del 21- D publicava en aquesta mateixa pàgina un article titulat: “Així no es pot continuar!”. Malgrat això, després d’expressar democràticament la ciutadania quines són les seves preferències per acoblar un nou Parlament, sembla que podem continuar igual, o fins i tot pitjor. Davant aquesta desoladora possibilitat, em resisteixo a refugiar-me en el conformisme o en la desesperança.

En l’albor d’un nou any, tots (societat i líders polítics) ens hauríem de sentir interpel·lats a exercir el nostre dret, i el nostre deure moral, de contribuir a capgirar l’actual situació. I no estic apel·lant a canviar els resultats electorals amb noves eleccions. Ja s’ha vist que, ara com ara, aquest legítim objectiu resulta inabastable. El propòsit ha de ser superar la paràlisi a què ens ha acostat el punt mort generat per una societat empatada. Podem i ho hem de fer!

Per això, resultarà imprescindible apostar fermament per la reconciliació. Sobre ella vaig escriure en aquesta mateixa tribuna proposant la reconciliació entre els catalans, amb la resta d’ Espanya, amb la UE i amb els mercats. Després del 21- D, no tinc el menor dubte que el prioritari és la reconciliació entre els catalans. Només així podrem afrontar amb èxit els altres fronts oberts. Per reconciliar-nos entre nosaltres resulta imprescindible assumir el fet que, en els últims anys, una part de la societat ha negat a l’altra la ca­pacitat (es parlava d’abducció), i que al seu torn, aquesta ha negat a la primera la seva pròpia existència (partint dels suposats mandats del poble de Catalunya del 9- N, 27- S i 1- O).

La reconciliació de la Catalunya empa­tada s’ha de fer a partir dels resultats electorals, de la gran participació... i d’una campanya que uns van afrontar amb el hàndicap de les presons preventives o de la fugida a Brussel·les. Encara que aquestes circumstàncies inicialment adverses es van canviar en eficaços elements electorals (resultant, sens dubte, més rendible l’èpica de l’autoproclamat “exili”, que la solitud de la presó). La reconciliació exigeix reconèixer una determinada composició del Parlament, partint de disposicions constitucionals i estatutàries i d’una distribució d’escons per circumscripcions, prevista en l’Estatut. En definitiva, tot això en aplicació de la llei, sempre la llei!

Un nou Parlament que investirà un president que, al seu torn, nomenarà un Govern (per cert, poc ajuda a la reconciliació sostenir, com fa JuntsxCat, que “el que ha votat la gent no ho pot canviar el Parlament”, perquè no és així en un sistema ­parlamentari no presidencialista. I en cas de ser-ho, aquesta tesi no afavoriria a qui la sosté, sinó al partit més votat, per tant a Cs). Un Govern que serà el d’una comunitat autònoma de l’ Estat espanyol, i no el de la Re­pública de Catalunya. I, òbviament, la majoria parlamentària podrà aprovar les lleis que tingui per convenient, subjectant-se al procediment reglamentari i a les majories es­tatutàries i constitucionals pertinents. Reconciliar exigeix considerar que tan irregular és aprovar la independència amb aquesta majoria parlamentària, com pretendre alterar-la invocant una majoria en vots populars. I per descomptat, reconci­liar obliga a erradicar la llavor totalitària que ha portat a proclamar, entre altres, la màxima aberrant que “només els que no creuen en la democràcia no volen que Puigdemont continuï sent president”.

S’ha dit que la qüestió catalana era realment un problema espanyol. I és cert. Però superar la Catalunya empatada, reconci­liant les dues parts, és sobretot un problema nostre; i afrontar-ho és responsabilitat de tots i prioritàriament del Govern de Catalunya. Per reconciliar, cal assumir els sentiments de l’altre. Però l’altra part ha d’entendre i respectar que els sentiments també existeixen en els altres. No serà possible reconciliar si es continua considerant que en una part hi ha emoció i sentiment i, en l’altra, tebiesa i insensibilitat. Com si els sentiments fossin només exclusius d’uns! No serà possible entendre’s, si reduint les persones a homo, es pensa que només les promeses de millors pensions, salaris i llocs de treball són les que indueixen el vot independentista. O creient que l’empitjorament de les nostres perspectives econòmiques són les que mobilitzen el vot contrari.

La reconciliació exigeix reconèixer que existeix un enorme obstacle amb les im­putacions, les presons provisionals i les possibles futures condemnes. I que només quan es dictin sentències es podran debatre vies per superar-ho. Mentrestant, ajudaria tenir clar que la unilateralitat no és irrellevant a efectes penals i que la revalidació del vot no extingeix la responsabilitat penal. Això sí, sense oblidar, com va afirmar el ­Nobel de la Pau Desmond Tutu, que “sense perdó, cap relació entre persones o entre nacions no té futur”.

Una reconciliació que obliga a treure el millor de tots nosaltres. A practicar l’amistat cívica i política de Jacques Maritain. A parlar més amb els adversaris que amb els partidaris. A construir ponts i enderrocar murs: ni Catabàrnia, ni Tabàrnia. Reconciliar exigeix emergir més forts i més units que abans. És a dir, no continuar igual!