La solitud d'estats com ara l'espanyol

En una carta a l'últim primer ministre de Iugoslàvia, Ante Markovic, el president nord-americà George Bush va escriure el març del 1991: “Els Estats Units no encoratjaran aquells que trenquin el país.” Uns mesos mes tard, l'aleshores secretari d'Estat James Baker va advertir sense embuts, en una visita sobre el terreny, que Washington no reconeixeria les declaracions d'independència d'Eslovènia i Croàcia. La Comunitat Europea també es va fer uns farts d'afirmar que no acceptaria cap decisió unilateral d'independència de les repúbliques ex-iugoslaves, ni reconeixeria noves fronteres, i que rebutjaria tot contacte diplomàtic d'alt nivell. Repassar les hemeroteques és un bon antídot per a les campanyes de la por.

Els pronunciaments apocalíptics previs al reconeixement dels nous estats balcànics (Croàcia i Eslovènia són avui membres de la Unió Europea) “són molt coherents” amb la posició ulterior radicalment oposada que la Casa Blanca i les capitals europees van adoptar amb la nova realitat que es va imposar, segonsel doctor en ciències polítiques Jaume López, convidat pel Cidob a reflexionar sobre el reconeixement dels nous estats al món. L'explicació és senzilla: el reconeixement el decideixen els interessos dels estats.

Hi coincideix Alfons González, professor de dret Internacional de la URV: “Els estats, quan en reconeixen un de nou, ho fan per conveniència, per interessos propis, polítics, econòmics, estratègics. N'hi ha que intenten maquillar el no reconeixement amb diverses consideracions, com per exemple que s'ha trencat la integritat territorial o que s'ha violat un acord jurídic d'un estat. Però això és l'excepció. Els estats no van al·legant aquest tipus de coses”. En aquest sentit, López, professor de ciències polítiques de la UPF, remarca que els primers estats a reconèixer-ne un de nou tenen avantatges: “Podran negociar els primers.” Seguint aquest fil, Espanya serà l'última a poder fer negocis amb Kosova, a la qual encara no ha reconegut. La posició conservadora espanyola, compartida només per algun escadusser estat comunitari més amb evidents tensions territorials, no ha pogut impedir, però, que el conjunt de la Unió Europea “hagi establert relacions fluïdes amb Kosova, que hi hagi relacions comercials”, constata González. “De vegades els estats que no en reconeixen un de nou queden sols”, remata.

Pel que fa al comportament de la comunitat internacional, González recorda que l'experiència d'Ucraïna ha demostrat que el món ha condemnat d'entrada el trencament de la integritat territorial ucraïnesa, però, alhora, “ha apel·lat al diàleg, a la solució dialogada, que pot ser també acceptar la secessió del territori”.

Segons López, “difícilment es pot fer una teoria del reconeixement, però sí que es pot aprofundir en les teories de la legitimitat de la secessió: en la mesura que els principis en què es fonamenta la creació d'un nou estat són més legítims, més fàcil en serà el reconeixement”.Justament, els casos del Canadà amb el Quebec i del Regne Unit amb Escòcia omplen de contingut el principi democràtic pel qual territoris com ara Catalunya reclamen la secessió. I deixen més sola Espanya.